[VÍDEO] Simona Levi presenta el llibre ‘Digitalització democràtica’ amb Vicent Partal a l’Espai VilaWeb 18 Sep 2024 11:40 AM (6 months ago)
L’activista digital Simona Levi va presentar el 12 de setembre el seu nou llibre, Digitalització democràtica: Sobirania digital per a les persones (Raig Verd). L’acte es va fer a l’Espai VilaWeb i l’autora va estar acompanyada per Vicent Partal, director de VilaWeb, que va recordar la llarga relació de Levi amb aquest diari, fill de la digitalització.
Digitalització democràtica: Sobirania digital per a les persones neix arran de la proposta de digitalització democràtica d’Europa que va encarregar a Levi l’ex-president del Parlament Europeu David Sassoli, per a qui treballava fent els discursos sobre digitalització. Un llibre amb el qual Levi reflexiona sobre les mancances de les institucions a l’hora d’acompanyar el gran salt tecnològic dels darrers anys protegint els drets dels ciutadans, i en què fa propostes per revertir-ho.
[VÍDEO] Elies Monxolí presenta el llibre-disc ‘Jardí de meravelles’ a l’Espai VilaWeb 23 Dec 2023 11:40 AM (last year)
El dijous 14 de desembre, el músic i cantant Elies Monxolí (Paiporta, 1970) va presentar el seu nou treball a l’Espai VilaWeb, un llibre-disc il·lustrat que atresora una mena d’Arcàdia plena d’amor. Jardí de meravelles, que ja s’havia presentat al País Valencià, arriba per primera vegada a Catalunya. En l’acte, hi va participar la professora Laura Borràs.
Aquest llibre-disc narra un viatge per mitjà de poetes i pensadors que dialoguen amb el lector. Hi apareixen figures clàssiques com ara Homer, Dante, Ovidi i Plató, i noms reconeguts de la literatura catalana, com ara Joan Salvat-Papasseit, Salvador Espriu, Joan Fuster, Ramon Llull, Maria Josep Escrivà, Ausiàs Marc i Bartomeu Rosselló-Pòrcel. També hi ha Joan de la Creu, Ibn Khafaja i John Lennon. El viatge culmina en els Països Catalans.
[VÍDEO] Capítol especial de ‘La tertúlia proscrita’ sobre l’acord d’investidura entre Junts i el PSOE 9 Nov 2023 8:20 AM (last year)
Nou capítol especial de La tertúlia proscrita. Aquesta setmana, de manera excepcional, la tertúlia també s’ha fet a les 21.00 en directe, per analitzar les novetats de l’acord d’investidura entre Junts i el PSOE, que han anunciat avui. Josep Costa, Albano-Dante Fachin i Txell Partal han analitzat l’última hora de la política catalana, després de l’acord. I també tot allò que ha passat a Madrid.
La tertúlia proscrita es fa cada dijous i es pot seguir en vídeo, com un programa de televisió, a les pàgines de VilaWeb i a YouTube. També es pot escoltar en format de pòdcast a Spotify, Apple Podcasts, Google Podcasts i Amazon Music.
[VÍDEO] Capítol especial de ‘La tertúlia proscrita’ sobre l’acord d’investidura entre ERC i el PSOE 2 Nov 2023 8:25 AM (last year)
VilaWeb ha fet avui un nou capítol de La tertúlia proscrita per analitzar les novetats de l’acord d’investidura entre ERC i el PSOE, i també el possible acord amb Junts. Aquesta vegada, i de manera excepcional, s’ha fet en directe a les 21.00, una hora més tard de l’habitual. Josep Costa, Albano-Dante Fachin i Txell Partal han analitzat l’última hora de la política catalana, després de l’acord presentant per Esquerra i els socialistes.
La tertúlia habitual es fa cada dijous i es pot seguir en vídeo, com un programa de televisió, a les pàgines de VilaWeb i a YouTube. També es pot escoltar en format de pòdcast a Spotify, Apple Podcasts, Google Podcasts i Amazon Music. En aquestes plataformes es penjarà aquest capítol especial una volta hagi acabat l’emissió en directe.
Presentació del poemari “Xiclet. Enganxa’t al vers” 21 Mar 2023 7:40 AM (2 years ago)
El dimarts 28 de març Núria Freixa ens presentarà el seu nou poemari a l’Espai VilaWeb (carrer de Ferlandina, 43). Vindrà acompanyada de la il·lustradora M. Rosa Terradellas.
Freixa ens farà la lectura, ben dolça, d’alguns dels poemes. La sessió és recomanable per a totes les edats. Xiclet. Enganxa’t al vers és un poemari que fa tornar a la infantesa. Ben segur que en gaudireu com si llepéssiu una bona llaminadura! La poesia que enganxa!
Rosa Terradellas, la il·lustradora del llibre, ens explicarà el procés de creació i la tècnica utilitzada.
L’acte s’acabarà amb una sorpresa ensucrada.
Podeu veure el vídeo de presentació ací.
Conversa literària amb Xènia Dyakonova 21 Mar 2023 7:36 AM (2 years ago)
El dimecres 29 de març tindrem una conversa literària amb la poetessa, traductora, crítica literària i professora d’escriptura Xènia Dyakonova a l’Espai VilaWeb, a les set del vespre. Conduirà l’acte Jaume Pujol.
Xènia Dyakonova (Leningrad, 1985) es va traslladar a Barcelona l’any 1999, on va estudiar teoria de la literatura i literatura comparada a la Universitat de Barcelona. A partir de l’any 2001, va publicar en rus nombroses seleccions de poemes a diverses revistes i tres llibres de poesia. En català ha publicat dos llibres de poesia: Per l’inquilí anterior, amb il·lustracions de Miguel Pang Ly (Genèric, 2015) i Dos viatges (Edicions del Buc, 2022).
Ha traduït al català novel·les, assaigs, poemes i articles periodístics de diversos autors, entre els quals destaquen Anton Txèkhov, Anna Politkóvskaia i Aleksandr Kúixner. L’any 2016 va rebre el premi de traducció Vidal Alcover i l’any 2018 el premi PEN Català de traducció literària, per la seva versió del poemari A banda i banda del petó, de Vera Pàvlova.
Com a crítica literària, és autora del pròleg del recull de contes Hi havia una vegada una dona que va seduir el marit de la seva germana, i ell es va penjar d’un arbre, de Liudmila Petruixèvskaia, i va col·laborar en el suplement cultural del diari Avui. Actualment, escriu en el suplement literari del diari Ara i en la revista digital La lectora.
En prosa, ha publicat Apunts de literatura russa i un afegit polonès (Cal·lígraf, 2021), un recull de texts sobre literatura russa i polonesa, i El conte de l’alfabet (l’Avenç, 2022), un llibre estructurat a partir del seu alfabet matern, el ciríl·lic. Cada lletra representa una paraula que és el punt de partida per parlar d’un fenomen, un element o una personalitat de la cultura russa.
En aquest acte a l’Espai VilaWeb, Dyakonova parlarà sobre la seva obra poètica en català i l’ús que fa de la poesia en el seu darrer llibre, El conte de l’alfabet, com també de la influència que ha tingut en ella la poesia russa.
Hi sou convidats!
Presentació del DVD-llibre “Poemari per a acordió” 21 Mar 2023 7:26 AM (2 years ago)
El dijous 30 de març, a l’Espai VilaWeb (carrer de Ferlandina, 43), es presentarà el DVD-llibre Poemari per a acordió. Gerard Díaz ens interpretarà alguns dels poemes acompanyat per l’acordió diatònic.
Poemari per a acordió és un projecte en què LA COMPANYIA MINIMíssimA (Gerard Díaz: acordió diatònic) aprofundeix en la creació poètica. En els seus dos primers anys d’existència, la poesia ha anat envaint l’espai dels concerts fins a passar a ser-ne definitivament el fil conductor, però sense abandonar la música d’arrel, que és d’on neix tot plegat. Si en aquests anys ha emprat la poesia d’altres autors, finalment li ha vagat d’escriure’n i aquest n’és el resultat.
Hi sereu benvinguts!
Presentació del llibre “La Barcelona que mai va ser. L’obra de l’ajuntament republicà entre 1931 i 1936” a l’Espai VilaWeb 17 Mar 2023 11:50 AM (2 years ago)
El dijous 23 de març es presenta el llibre La Barcelona que mai va ser. L’obra de l’ajuntament republicà entre 1931 i 1936, d’Alexandre Solano, a les 19.00, a l’Espai VilaWeb (carrer de Ferlandina, 43 Barcelona). Presentarà l’acte Ot Bou.
La proclamació de la República del 14 d’abril de 1931 situava al capdavant de Barcelona, de manera inesperada, uns polítics amb un clar tarannà revolucionari i transformador, disposats a remoure els fonaments polítics de la ciutat. El llibre ens descobreix cronològicament uns temps convulsos trepidants, amb diverses crisis i canvis de govern, amb el rerefons d’un intens torcebraç entre els nous representants dels partits republicans i els defensors d’uns privilegis i unes velles estructures que es negaven a perdre la posició que havien mantingut fins llavors.
L’obra també aprofundeix com no s’havia fet mai en les iniciatives de les autoritats municipals en diverses àrees d’actuació de la política municipal i l’aprovació d’uns projectes, truncats per la guerra de 1936-1939, que haurien transformat radicalment la ciutat de Barcelona tal com la coneixem avui dia.
Hi sou convidats!
Conferència de Narcís Garolera sobre “La poesia de Josep Carner” 24 Feb 2023 9:52 AM (2 years ago)
El grup de poesia Reversos us convida a la sessió “La poesia de Josep Carner”, conferència a càrrec de Narcís Garolera. Es farà el dimarts 28 de febrer a les set del vespre a l’Espai VilaWeb.
Narcís Garolera és catedràtic emèrit de la Universitat Pompeu Fabra, llicenciat en Filosofia i Lletres, secció Filologia Romànica (UB, 1973), Premi Extraordinari de Llicenciatura (Universitat de Barcelona, 1979), doctor en Filologia Catalana (Universitat de Barcelona, 1990), professor titular de Filologia Catalana (UAB i UPF, 1992-2009), catedràtic de Filologia Catalana (Universitat Pompeu Fabra, 2009) i Premi Crítica “Serra d’Or” d’Estudis Literaris (1993).
Garolera parlarà d’aspectes literaris de Josep Carner, especialment de la seva poesia. Més tard, es farà un col·loqui amb el convidat i, a la part final de l’acte, farem la lectura d’una selecció de poemes de Carner.
De Josep Carner, l’anomenat “príncep dels poetes catalans” i màxim exponent de la poesia noucentista, en va parlar Josep Pla, que li va dedicar un “Homenot”.
Diu Pla:
“El poeta i escriptor Josep Carner –considerable escriptor en prosa, cosa natural atesa la gran força expressiva de la seva poesia– no és pas un home, al meu modest entendre, fàcil d’explicar. Si es vol judicar l’home a través de la poesia que ha escrit, s’hauria de donar una gran importància a un clima, a una societat, a uns costums amables i positivament agradables que en molts casos reflecteix. La poesia de Carner sembla voler descriure una manera de passar la vida molt plausible, gairebé diria superior.
Aquesta manera de passar la vida és el que volem donar a entendre quan parlem de la dolçor barcelonina. Aquesta dolçor barcelonina, existeix? A través de la poesia de Carner, ho sembla. No se l’hauria pas poguda inventar. La literatura no ha inventat mai res. Ha imaginat, ha descrit –activitats molt diferents. Ara, està per veure quines foren les reaccions de Carner, vull dir les reaccions personals, íntimes, secretes, de Carner davant la societat barcelonina del seu temps. En el tracte personal, Carner em produí sempre la impressió, a través de la ironia que segregava –és un home devorat per la ironia–, d’un ambivalent, d’un ésser humà extremament complex. Tenia una tal força expressiva –potser només comparable a la de Bofill i Mates– que portava la ironia al roig viu. Sovint –però sempre conservant les regles de la semiclandestinitat de la societat del país– era sarcàstic. Només potser respectava els capellans –alguns capellans, s’entén. Carner tenia un filó catòlic molt accentuat –era d’una família que probablement havia estat pietista.”
Hi sou tots convidats!
Què passa a Birmània? 24 Feb 2023 9:50 AM (2 years ago)
La República de la Unió de Myanmar ha estat en un conflicte intern d’ençà de la independència de la gran Bretanya el 1948. Un conflicte entre el centre, amb el grup ètnic dominant Bamar, budista, i la perifèria, de múltiples confessions i ètnies. No és tan sols un conflicte en termes de centre-perifèria o de centralisme-federalisme, sinó també una lluita pel poder entre les elits, que ja es va veure l’any 1962, quan les forces armades, el Tatmadaw, van donar el primer cop d’estat. D’ençà d’aleshores el país sempre ha estat sota règim militar i hi ha hagut dos cops d’estat més, els anys 2008 i 2021. Entre el 2015 i el 2021 els militars van consentir d’obrir-se a una mena de transició democràtica i van permetre unes eleccions l’any 2015. Un govern de cohabitació militar-civil amb la Lliga Nacional per la Democràcia (NLD) va donar certa llum i esperança al poble. En les eleccions del 8 de novembre de 2020, l’NLD va obtenir una victòria encara més aclaparadora, cosa que els militars no van tolerar, i el primer de febrer de 2021 el cop d’estat va posar fi a la incipient democràcia viscuda pels birmans.
El cop d’estat ha significat un punt de no-retorn en la configuració política de Birmània, ha llançat el país a una revolució civil a tot el territori i ha posat en qüestió la tradicional hegemonia de l’exèrcit en la política. La resistència al cop d’estat ha permès de construir una aliança entre els grups armats de la perifèria i els manifestants Bamar del centre, cosa que trenca la tradicional dicotomia centre-perifèria i el monopoli de la construcció de l’estat birmà en un conflicte d’elits.
Dos anys de lluita en una revolució civil que el món invisibilitza. Més de 3.000 morts, 19.000 detencions, 15.000 empresonats, en repressió als carrers i les presons. Milers de morts en els enfrontaments entre l’exèrcit de la Junta Militar i les forces civils de defensa PDF. Milers de cases cremades, pobles destruïts, un milió i mig de desplaçats a tot el país. Un cop d’estat fallit per la resistència i la lluita de la població civil, que no vol viure sota un règim militar feixista.
La posició geogràfica de Birmània no hi ajuda gens, i pocs estats del Sud-est asiàtic volen una revolució civil que triomfi sobre els militars, que governen en quasi tota la zona. La posició de la Xina, Rússia, l’Índia, el Japó, els EUA i els veïns del Sud-est asiàtic serà clau per al futur de Birmània.
De tot això, ens parlarà el periodista Mratt Kyaw Thu, en resposta a les preguntes de Roser Giner, en una conferència-debat sobre una revolució civil que el món ignora.
Mratt Kyaw Thu és periodista, blocaire i podcaster autònom. Va començar la seva carrera l’any 2010 i va guanyar el premi Kate Webb de l’AFP el 2017 per informar de primera línia sobre guerres i conflictes. Mratt és un dels pocs periodistes de Birmània que critica obertament el règim. Entre més qüestions, va exposar casos de desinformació dirigida per l’exèrcit quan va prendre el control del país el primer de febrer de 2021. Va fugir de Birmània quan el règim militar va emetre una ordre de detenció contra ell el 5 d’abril. Ara viu a Madrid.
[VÍDEO] Debat dels subscriptors de VilaWeb amb Vicent Partal, Odei Etxearte i Andreu Barnils sobre l’acord de govern 18 May 2021 8:30 AM (3 years ago)
VilaWeb ha fet un debat amb els subscriptors entorn de l’acord de formació de govern anunciat ahir per ERC i Junts. Hi han participat el director de VilaWeb, Vicent Partal, i els periodistes Odei A.-Etxearte i Andreu Barnils. Com és habitual en aquests debats, els subscriptors han fet arribar les seves preguntes.
Podeu veure el vídeo del debat ací.
[VÍDEO] Debat de Vicent Partal i Odei Etxearte amb els subscriptors sobre el resultat electoral 17 Feb 2021 9:00 AM (4 years ago)
VilaWeb ha reprès els debats en vídeo, que van quedar aturats per la campanya electoral. Aquest primer debat, com és lògic, s’ha centrat en el resultat de les eleccions al Parlament de Catalunya. Hi han participat el director del diari, Vicent Partal, i Odei A.-Etxearte, que ha fet el seguiment de la campanya en els articles titulats “Diari d’unes eleccions anòmales“, una secció que mantindrà per informar de les negociacions fins a la formació del nou govern.
El debat pot recuperar-se en vídeo a la carta
Podeu veure i repassar debats anteriors a la pàgina de VilaWeb TV.
[VÍDEO] Debat dels subscriptors amb els portaveus de Primàries Catalunya: “La nostra lògica no és processista” 3 Dec 2020 10:00 AM (4 years ago)
Els portaveus de Primàries Catalunya, Carolina Frías i Mario Soria, han estat els convidats del debat d’avui. Han respost a les preguntes dels subscriptors i han parlat de l’actualitat política del país, de les eleccions del 14 de febrer i del procés de primàries de la seva organització.
Podeu recuperar el debat a la carta.
[VÍDEO] Boye remarca la importància del dret dels catalans com a minoria nacional 10 Nov 2020 10:00 AM (4 years ago)
Aquest vespre s’ha fet a València un acte amb els subscriptors de VilaWeb amb l’advocat Gonzalo Boye, que ha respost a les preguntes dels subscriptors. Aquesta trobada presencial s’ha fet a la sala d’actes de l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València (carrer de Sant Ferran, 12), on VilaWeb va obrir el passat setembre la seu de la redacció a la ciutat.
Podeu recuperar el debat a la carta.
L’acte es va fer guardant totes les mesures de seguretat contra la covid. Feia mesos que VilaWeb no feia debats amb públic per les dificultats creades per la pandèmia. Després d’aquest debat a València, el diari intentarà de tornar-ne a fer també a Barcelona.
Aquests mesos de pandèmia i de limitació tant de mobilitat com de cabuda hem substituït els actes presencials amb els subscriptors pels ‘Debats en confinament’, que podeu trobar ací. En continuarem fent, vist l’èxit que han tingut.
Fes-te subscriptor de VilaWeb. Ajuda’ns a tirar endavant
[VÍDEO] Adrià Carrasco: ‘La millor manera de fer-me tornar és continuar lluitant’ 22 Oct 2020 10:00 AM (4 years ago)
Adrià Carrasco, activista i membre dels CDR exiliat a Bèlgica, ha respost a les preguntes dels subscriptors de VilaWeb en el debat d’aquesta setmana. Carrasco ha fet una crida a continuar defensant el dret de manifestació, ha criticat la criminalització de la protesta i ha reivindicat el seu exili com a opció política desobedient enfront d’uns tribunals espanyols que considera il·legítims i hereus del franquisme.
Pel que fa al procés d’independència, ha defensat que calia perdre l’esperança en una solució al conflicte per la via institucional i que la societat civil confiava massa en la classe política.
Us oferim el vídeo del debat i, a continuació, les vint intervencions més destacades de Carrasco transcrites.
Sobre l’exili i la repressió
‘El meu exili va impedir que el tema fos tractat de manera domèstica dins l’estat espanyol. Ara mateix, hi ha un jove que fa un any que és en presó provisional, Dani Gallardo. És molt més fàcil, hi ha molta més impunitat a l’hora de condemnar i vulnerar drets si el tema es queda dins d’Espanya que si se’n surt.’
‘El meu exili pren molt més sentit en el moment en què impedeix que el tribunal espanyol aconsegueixi l’objectiu polític que volia aconseguir. Per això no hi ha cap euroordre en contra meva, perquè simplement la perdrien i no té cap sentit.’
‘L’exili és una decisió política de desobeir una justícia que no considero legítima i hereva directa del franquisme.’
‘L’única garantia 100% fiable que tinc per a tornar és una absolució en ferm [de Tamara Carrasco]. Continuaré aquí, fent feina, i el dia que hi hagi una absolució em plantejaré tornar.’
‘El senyor Trapero era el cap de la policia autonòmica. Mentre Catalunya formi part d’Espanya, serà una policia espanyola. No sé si l’Audiència Nacional aposta per la garantia dels drets dels ciutadans, ho dubto moltíssim. Me n’alegro, però en el fons el senyor Trapero és el cap dels repressors a Catalunya.’
‘He hagut de pagar un preu molt car, però no me’n penedeixo.’
‘L’estat i la seva judicatura es fonamenten en l’explotació capitalista, protagonitzada per les grans empreses que apuntalen les grans desigualtats entre explotadors i explotats.’
‘És la repressió un component essencial de la nostra societat? Evidentment. […] La repressió assegura que els enemics de l’estat estiguin ben callats, es quedin a casa i acceptin l’ordre establert. […] És un dels pilars del manteniment de l’estat com a tal.’
‘La millor manera de fer-me tornar és continuar lluitant.’
Sobre el procés d’independència
‘La independència ens asseguraria una millora en certs drets i competències que l’estat espanyol ens priva. Però per mi el problema més gros és el sistema capitalista. Encara que aconseguim separar-nos d’aquest estat caduc i hereu del feixisme, continuarem tenint aquest problema a Catalunya.’
‘Als partits els diria que declaressin la independència, abolissin la propietat privada, dissolguessin el cos de Mossos d’Esquadra i que deixessin el seu escó i passessin el poder al poble.’
‘Crec que la societat civil està constantment esperant que se’ns doni una fórmula màgica des de dalt. Hi ha un excés de confiança en la solució del problema per la via política. Els CDR haurien d’abandonar aquesta esperança i gravar-se a foc que sols el poble salva el poble, i començar a treballar a partir d’aquí i pensar què podríem fer.’
Sobre la criminalització de la protesta
‘La criminalització de la protesta és una victòria directa de l’educació capitalista i la legitimitat de l’estat. Els que destrueixen les nostres ciutats són els especuladors. […] En el fons és un debat estètic, ens esgarrifem amb un encaputxat que mou un contenidor o tira una pedra, però després no ens sembla tan estrany veure policies obrint caps o processos judicials que porten al suïcidi, com el cas de Patricia Heras.’
‘Tenim el dret i el deure de combatre la violència de l’estat com creiem que sigui necessari.’
‘Es deixa de criminalitzar o s’accepta com a legítim un tipus de protesta més contundent en el moment que entenem que l’agressió cap a nosaltres mereix aquesta resposta. […] Que cadascú lluiti com cregui que ho ha de fer i que es respecti.’
‘La resposta contundent dóna un ressò més contundent i fa que es visibilitzi el problema. Si no ets un problema per a l’estat i el sistema, ningú no et fa cas.’
Sobre les restriccions de la pandèmia
‘És més important l’estabilitat de l’economia que les vides. […] Som un banc de proves davant una retallada de drets.’
‘Hi ha una restricció del dret de reunió i manifestació important. La responsabilitat és nostra, malgrat aquestes restriccions, la de continuar, sempre que les mesures ens ho permetin i dins la responsabilitat sanitària, reivindicant els nostres drets. Intentar trobar altres maneres d’alçar la veu. No podem acceptar això com a definitiu.’
Sobre la militància política
‘Una de les coses que he après aquest temps és a ser discret en la militància. Estic involucrat en una organització política i tenim reivindicacions anticapitalistes i contra l’estat. Aquesta experiència m’ha donat motius per a formar-me políticament i ser una eina per al canvi social.’
‘Som aquí perquè un jutjat de l’Audiència Nacional va decidir-ho. No sóc més important que qualsevol altre militant de base ni pretenc ser-ho. Qui és l’Adrià? Una persona totalment normal amb unes actituds polítiques. Res més especial que això.’
[VÍDEO] Ramon Cotarelo: ‘Què s’interposa entre la independència i nosaltres si tenim un parlament amb majoria absoluta?’ 23 Sep 2020 11:00 AM (4 years ago)
El catedràtic de ciències polítiques Ramon Cotarelo i l’historiador Enric Pujol van intervenir ahir en el debat amb Vicent Partal, tot responent a les preguntes dels subscriptors de VilaWeb. La conversa va començar amb un comentari de Pujol i Cotarelo sobre el llibre Ramon Cotarelo. Vivències i creences (Llibres del Segle), en què Pujol relata gairebé un any de converses amb qui considera ‘un dels intel·lectuals més sòlids d’Europa en aquests moments’. ‘Em fascinava el personatge mateix, algú que des de la intel·lectualitat espanyola és prou valent per a expressar-se a favor del procés català’, va dir.
Més tard, responent a les demandes dels subscriptors d’aquest diari, Cotarelo parlà de qüestions com ara el paper de l’esquerra espanyola respecte del dret a l’autodeterminació: ‘En temps de Franco hi havia la possibilitat que les esquerres que parlaven del reconeixement del dret d’autodeterminació el farien realitat quan Franco hagués desaparegut. I va ser mentida –afirmava–. Reconeixien el dret d’autodeterminació mentre no es practiqués.’
Què el va fer independentista?
Cotarelo, nascut a Madrid, sosté que la nació espanyola és una ‘construcció artificial’, i que adonar-se d’això, i del fet que fa segles que oprimeix la nació catalana, va ser un revulsiu per a abandonar la seva posició dins la intel·lectualitat espanyola. Va manifestar-se a favor del dret de decidir tot i ser, d’entrada, contrari a la independència, i finalment va fer-se’n partidari. ‘Si la meva nació nega el dret d’autodeterminació de les nacions que oprimeix, el meu deure és fer costat a les nacions oprimides.’ Això, reconeix Cotarelo, provoca reaccions irades ‘a totes dues bandes’.
Com va arribar, aquest canvi? ‘Una vegada has arribat a la convicció que per la via política i democràtica no aconseguiràs res al teu país, tot i que saps que oprimeix una minoria […] has de prendre una decisió: posar fi a l’angúnia d’intentar fer d’Espanya una cosa semblant a un estat de dret. Travessar la frontera i fer teva la causa dels oprimits pel teu propi estat’, diu. Considera l’independentisme català com una esperança: ‘Si hi ha la possibilitat de fer alguna cosa a tota la península, naixerà de Catalunya. Són en una nació inventada el segle XV que no ha funcionat mai.’
L’independentisme com a revolució
‘L’independentisme és una forma nova de revolució –diu–. Cada poble la fa a la seva manera, i aquesta és una revolució pacífica però és una revolució.’ Tanmateix, en l’estratègia pràctica d’aquesta revolució troba que ara com ara no es necessita cap més teoria que l’alliberament en si mateix. ‘I això no depèn de la nostra capacitat de criticar les teories anteriors i fer-ne de noves, sinó de la capacitat de sortir al carrer i dir que ja n’hi ha prou.’
Les desavinences amb ERC
Cotarelo va tancar la llista d’Esquerra Republicana de Catalunya al parlament en les eleccions del 21 de desembre de 2017, però d’aleshores ençà se n’ha allunyat i n’ha esdevingut un crític duríssim. Diu que quan va anar a la llista creia que era un partit independentista. ‘Però quan em vaig adonar que no ho era i vaig començar a dir-ho, vaig rebre una campanya increïble de desprestigi, insults i fins i tot amenaces i calúmnies a les xarxes. Tinc desenes de mostres d’insults no tan sols de militants o votants, sinó de càrrecs electes’, lamenta.
Sobre la polèmica, Cotarelo defensa que no insulta ell, sinó que els qui l’insulten l’acusen de fer-ho ‘perquè fan projecció’ d’ells mateixos. Un dels dards més punyents que l’escriptor i politòleg fa a ERC va adreçat al seu cap, el vice-president Oriol Junqueras. Diu: ‘Admeto que és un pres polític i tinc molt respecte pels presos polítics perquè jo ho he estat, però no podem oblidar que és a la presó per voluntat pròpia, perquè hauria pogut no lliurar-se a un tribunal d’un país contra el qual lluita. Respecto la seva decisió però no la comparteixo.’
I afegeix: ‘Junqueras no és només un pres polític; és i continua essent president d’una formació, que tot i ser soci de govern, fa permanentment oposició. La crítica és totalment justificada, i fer passar la qüestió personal davant de la política és una mena de xantatge sentimental als electors.’ Per això creu que no es pot continuar parlant de partits independentistes en plural i que ja només ho és Junts per Catalunya. ‘ERC –diu– ha rebaixat de tal manera la funció històrica del parlament que no té cap sentit continuar parlant de partits independentistes.’
El procés: i ara, què?
Cotarelo és crític, però també esperançat sobre el futur imminent de l’independentisme. ‘La sola cosa que podem fer és provar d’anar-nos-en. Encara que ens sembli gairebé impossible, és molt més fàcil la independència de Catalunya que no pas que el lliure pensament i la llibertat i la il·lustració i la tolerància arribin mai a un país que s’ha presentat al món sencer com ho ha fet Espanya.’ Un que considera que ‘continua essent la contrareforma’.
‘Les revolucions sempre continuen –insisteix–. Hem de saber què fem per enfortir i fer triomfar la nostra revolució.’ I encara: ‘Si vols la independència l’has de fer aquí i ara […]. Què s’interposa entre la independència i nosaltres quan tenim un parlament amb majoria absoluta independentista? Com és que tres anys després de constituir-se un parlament amb majoria independentista no hi ha independència?’
La desesperació post-15-M i post-2017, i l’afebliment de la democràcia
Cotarelo diu que se sent identificat amb els qui acumulen decepcions, primer amb el moviment del 15-M i després amb la manera com va acabar la tardor del 2017. Però és optimista: ‘La meva experiència em diu: si les teves esperances es frustren, fabrica’n de noves; si caus en un parany, alça’t i continua, perquè sense il·lusions i esperances no hi ha res.’ Quant al 15-M, recorda que fou dels primers a dir que Podem era una ‘farsa’. ‘Em vaig guanyar una allau d’insults. I on són ara els camaradoskis de Podem? –es demana–. Són part de la casta que criticaven.’
Cotarelo també està d’acord que la democràcia s’ha afeblit aquests darrers anys i admet que la democràcia té perills, un dels quals el funcionament del sistema de partits: ‘Un règim sense partits polítics no pot ser mai una democràcia, però alhora els partits són constructes no democràtics.’ Tanmateix, refusa que calgui eliminar-los: ‘Hem de poder viure amb aquesta contradicció.’
[VÍDEO] Recupereu l’entrevista dels subscriptors de VilaWeb a Carles Riera 2 Sep 2020 7:00 AM (4 years ago)
Carles Riera ha estat el convidat d’aquest dijous al debat amb els subscriptors de VilaWeb. El diputat de la CUP ha contestat a les preguntes dels lectors. Podeu recuperar el vídeo complet ací.
Clara Ponsatí: ‘Afirmar que no som prou gent és l’única manera de ser-ne menys’ 2 Jul 2020 11:50 AM (4 years ago)
L’eurodiputada Clara Ponsatí ha estat la convidada del ‘Debat en confinament’ d’aquesta setmana. Uns debats que, fora de les vacances d’estiu, continuaran cada dijous a VilaWeb, amb confinament o sense. Aquesta vegada Ponsatí ha respost de Bèlgica estant a les preguntes moderades per Vicent Partal des de Bétera, pocs minuts després de confirmar-se la creació del nou partit de Puigdemont.
—Pere Sans: Us vau enfrontar amb la policia al Departament d’Educació. I vau rebre una agressió directa. Vau ser l’únic membre del govern en una situació com aquesta. Què en recordeu? Què significa per a una persona com vós el Primer d’Octubre, més enllà de la política?
—Jo era al Departament d’Ensenyament el Primer d’Octubre i per tant en la mesura que era la consellera vaig sortir a rebre la policia, si es pot dir així. Vaig intentar parlar amb ells, però em van apartar i em van fer caure a terra. Van apallissar gent. No ho recordo com una contribució especial. Era la meva responsabilitat, ser-hi, i intentar raonar. Però no es van mostrar disposats a raonar. Distingir la meva memòria personal de la política, em sembla que no es pot fet. Jo no ho puc fer. El meu compromís polític és personal. Quan hi penso, en què vam fer aquell dia, en tinc un record molt bo. Gairebé d’alegria. Ens vam reafirmar com a poble i tots el que hi vam participar ho recordarem com un dia d’afirmació nacional. Esperem de tenir-ne de similars, i millors. És el dia de la nostra autodeterminació i així ho recordo.
—Núria Falgueras. Ens podeu explicar el sentit de l’expressió ‘anar de farol’. Us en retracteu?
—Vaig dir-la en un context informal, i no era conscient de l’impacte mediàtic que va tenir. Però no me’n penedeixo. L’efecte que va tenir és sintetitzar de manera molt gràfica, potser no prou positiva, però sí simple i sintètica, la idea que probablement al Primer d’Octubre el principal objectiu amb què pensaven els líders de l’independentisme era a fer un acte que permetés una negociació amb l’estat. Doncs es va demostrar que l’acte va ser molt poderós, però que per negociar, si no anàvem més endavant, no hi havia opcions. És aquest el sentit que hi volia donar. Crec que és una bona descripció. Ens pensàvem que seria suficient, i no ho va ser. Crec que molts estem d’acord que si haguéssim anat més enllà i executat, o intentat executar, el mandat dels catalans, doncs potser aleshores sí que hauríem fet una negociació de veritat. Una negociació entre iguals: la negociació de la nostra independència. Vam arribar on vam arribar.
—Llorenç Martí: què vau sentir en el moment que havíeu de marxar a l’exili? Només això no justificaria que no volguéssiu res més del govern, perquè vau entrar-hi quan ja tot s’havia decidit? No us vau sentir enganyada?
—Jo vaig decidir d’anar-me’n a l’exili pel meu compte i quan ja era de camí em va arribar la informació que no era l’única. La decisió de desànim i d’insatisfacció hi era. L’exili va ser una decisió personal que havia compartit amb els meus companys i en el moment que vaig agafar el cotxe no era conscient que la decisió era compartida amb altres. Tot això que descrivia la pregunta m’ha passat pel cap moltes vegades, sí. El primer cap de setmana que hi va haver reunió de govern a Perpinyà, hi vaig anar i vaig expressar la meva decepció pel que havíem fet. Pel que no havíem fet. Vam arribar tan lluny com vam arribar. A mi sempre m’ha semblat que vam fer curt. Sempre he tingut aquesta sensació de decepció i que, al cap i a la fi, quan vaig entrar al govern tot era molt condicionat. I que tenia el pes que tenia en allò que es va fer al final. Però en tot cas els meus companys han tingut el meu respecte, i a l’exili treballem plegats.
—Joan Llorach: Citeu el llibre d’Artur Mas i Oriol March, on es diu que Oriol Junqueras volia eleccions i no declarar la independència. Volia una confirmació sobre això. Saber si és cert. I també si vau ser la primera persona que vau dir que s’havia de fer la independència, però us vau quedar sola el dia 3 d’octubre o el 10?
—Sobre la posició de vice-president Junqueras, la meva informació era confosa. No ho sé, què volia. Vaig veure que companys del seu partit eren molt favorables a les eleccions. Ell, en canvi, no ho va dir. Ni s’hi va manifestar en contra. Ell té una forma de comunicació que la coneixem. I quan no vol que se sàpiga què pensa, no se sap. Què pensava ell, jo no ho sé. Sobre si jo vaig expressar-me a favor del mandat del Primer d’Octubre, això és cert. I que en aquesta situació en vaig quedar sola, també és cert.
—Vicent Partal: Què en sabeu d’aquest nou partit que comença el 25 de juliol? I com s’entén que vós no en signeu el manifest?
—En sé pràcticament igual que la gent que ens escolta. Una mica més. Jo no hi participo perquè em sembla que és un projecte molt obert. I amb tan poca informació, és normal que no hi participi. No m’agrada prendre decisions en deu minuts. I no ho faig. No em sento especialment necessitada de tenir partit. Faig una feina amb condicions al parlament europeu. Sóc membre del consell de govern del Consell per la República. No tinc projecte electoral a mesos o anys vista. L’enquadrament en un partit no és cap necessitat, per a mi. La política catalana necessita reestructurar-se, em sembla una evidència. Em sembla natural que es produeixi. I espero que sigui una iniciativa que ajudi a avançar. Desitjo molt èxit a aquesta iniciativa, i que obri espai polític als catalans. I que respongui a lògiques no electoralistes, que ajudi a dur endavant la concatenació de la república que no vam fer.
—Joan Pujolar: S’hauria de fer política sense partits? Pilar Guitard: No seria millor una empresa en lloc d’un partit? Victoria Rera: Heu pensat de formar part d’un partit?
—Jo sé que es pot equivocar, però que no ens enganyarà a consciència.
Ara quasi que em sap greu. Sembla que hagi fet un discurs antipartits. I no. Crec que els partits són una eina imprescindible per a la vida política democràtica. Tenir una vida democràtica sense organitzacions polítiques, que en diem partits, em sembla que no funcionaria. Una altra cosa és la trajectòria dels partits dins el sistema polític català i espanyol. Les llistes tancades. El sistema de llistes tancades ens porta a patologies greus en el nostre sistema polític. I reconstruir un entramat de col·lectius electorals en aquest sistema de llistes tancades és molt complicat. Fa més d’un any vaig donar un suport, ingenu, a Primàries. Em semblava, i encara ho penso, que la manera com es trien els candidats a les eleccions dins els partits és un sistema molt defectuós. S’acaba no seleccionant ni el talent ni la gosadia. Això és una generalització, perquè a tot arreu hi ha talent, també als partits. Però en general la tendència és que els membres dels partits han de tenir un comportament massa poc atrevit, si volen assegurar-se un lloc a les llistes. Més enllà d’això, crec que la política que tenim ara es troba atrapada entre la mobilització popular i les institucions, i aquí els partits tenen un pes molt important. Serà important que s’organitzin, es renovin i es vivifiquin. Per tant, saludo aquesta iniciativa que surt avui.
—Jaume Gras: Què va passar amb Primàries?
—Mentre hi hagi llistes tancades, mala peça al teler. I són aquí per quedar-se. Com es fa per canviar-ho? Com a mínim, que els partits elegeixin el candidat de manera oberta. Per això és molt complicat. Implícitament, els partits tenen una oligarquia, i no és negatiu, són els que manen. Pot ser més o menys assembleària, l’estructura, però al final hi ha un equip que té un poder per a triar. Esperem que les coses puguin millorar un mica. Ara, ens trobem que el número 2 pot ser no atractiu, perquè l’1 sí que ho és. O no sabem els mèrits del candidat número 27. No hi ha rendiments de mèrits. Jo, per exemple, a Europa anava de 3, i part del mèrit de sortir és del número 1, Puigdemont. Quin mecanisme hi ha perquè jo reti comptes? Doncs no n’hi ha. El sistema en si no demana als candidats que retin comptes. I això és seriosament problemàtic.
—Marta Serinyà: Com us podeu sentir còmoda amb un personatge de dretes com Puigdemont?
—La Marta no sé com ho fa per col·locar-me a la dreta, o a l’esquerra, de Puigdemont. Aquesta seria la meva resposta.
—Codina: El triangle Comín, Ponsatí, i Puigdemont sou el meu últim baluard. Des de l’exterior, es poden moure coses?
—Es pot ajudar. Però certament, la independència s’ha de fer des del terreny. No la farem a Brussel·les. Agraeixo les mostres de confiança i afecte. Val més saber que la gent confia en nosaltres, però fem el que podem. Som l’últim baluard? Home, la posició d’exiliats és dura, però facilita la nostra feina política. Sabem que només tornarem a casa amb la República Catalana. Un incentiu bestial. Ningú no el té com nosaltres.
—Exili, ha estat el gran error d’Espanya?
—Sí. Però no ho diguem a ningú. Si ens haguessin ignorat, potser faria un tweet de tant en tant. Tindríem molt menys marge d’acció política. Però per sort no ho poden evitar. La nostra feina al Parlament Europeu és valuosa per això. Cada dia que passa veig com els irrita gairebé personalment, quan ens veuen al Parlament Europeu. No ho poden evitar. És una font d’alegria.
—Ramon Pera: Què senten els eurodiputats del PP quan us veuen? Quina lliçó n’hem d’extreure d’Estrasburg? Aquell dia no us van deixar entrar, amb intent de segrest inclòs com explica Boye al seu llibre, però al final els darrers a riure hem estat nosaltres: sou eurodiputats.
—La lliçó l’haurien de rebre els qui ens persegueixen. Efectivament, les causes als tribunals europeus són causes que difícilment es resoldran a favor de la persecució espanyolista. En aquest sentit van aprenent, o rebent, les respostes de la justícia europea, que és una justícia democràtica i respectuosa amb els drets humans. Drets que han estat perseguint, com deia la frase de Rubalcaba: ‘Pagarem el cost que n’hàgim de pagar.’ És a dir, rebentarem les costures de l’estat de drets per a perseguir-los. Dins Espanya ho fan, i ho continuaran fent. Però, tot i les debilitats i febleses dins estaments europeus, de moment les corts europees sembla que són prou solides. I que actuen amb criteris jurídics. Ara, són lentes. Estratègies que requereixen paciència política. I a vegades em costa, la paciència política. La vaig educant. Per una cosa important: això no ens portarà la República. Això posa Espanya en evidència. Però la República s’ha de fer als carrers de Barcelona i les autopistes del Maresme.
—Una darrera pregunta sobre Europa. Ramon Llopis demana si vós, el conseller Comín i el president Puigdemont sou conscients de la lliçó potent que és per un país que només sap barallar-se.
—No em costa gens d’entendre’m amb el conseller Comín i el president Puigdemont. També hi ha moments que tenim petites discussions sobre les votacions. La nostra defensa conjunta de la causa catalana flueix de manera absolutament natural. Som diferents en personalitat, políticament ens posem d’acord amb tranquil·litat en la majoria de coses concretes. A més això reflecteix bastant la posició normal de l’independentisme català. Hi ha molta diversitat, però també grans consensos molt sòlids respecte dels drets fonamentals, la llibertat individual, ser oberts en els hàbits i els costums, molt fonamentalment amb l’educació i la sanitat públiques… estem d’acord en moltes coses. La política democràtica dels països avançats es basa molt en aquests consensos. Hi ha moltes picabaralles, però moltes són bastant artificials perquè els partits polítics necessiten distingir-se. Passar de l’una cosa a l’altra sense generar trencaments emocionals crec que és la política que hauríem de saber fer. És evident que això a vegades costa i el partidisme que criticava fa una estona va per aquí. Coses en què en realitat estem més d’acord que no sembla, però que per l’afany de distingir-nos i oferir el nostre producte com a diferent – perquè si no hem de dir en què estem d’acord– ens trobem a vegades amb polèmiques que arriben a ser molt crues, molt tristes i feridores. Però en realitat el nivell de discussió política tampoc no hi és.
—Anem al tall. Daniel Ferrer, Anna Casacuberta, diversos subscriptors pregunten com es fa la República. Anna Casacuberta demana què ha de fer la gent per forçar la DUI. Daniel Ferrer vol saber quina proposta factible hi ha per fer la DUI. Quin és el camí?
—Jo no tinc la pedra filosofal, però em sembla que són dos camins que han d’avançar paral·lels. Un és el reforçament institucional i electoral de l’independentisme, i al mateix temps la mobilització. Són dues cares de la mateixa moneda i no podem dir a les organitzacions cíviques i als moviments de base que s’estiguin quiets i no es moguin i que quan tinguem una majoria sòlida al parlament les institucions ja ho faran, perquè si hem d’esperar que ho facin així no ho faran, és molt difícil que passi. Però és evident que necessitem unes institucions disposades a fer el trencament amb el regne d’Espanya. Si aquestes són les institucions autonòmiques potser sí, fins a quin punt aquestes institucions autonòmiques disposades a fer un trencament es mantindran com a institucions autonòmiques és una pregunta que s’ha de tenir en compte. Espanya ho tolerarà? No, això ja ho sabem. Sigui quina sigui la majoria que pugui haver-hi al parlament i la força institucional. Espanya no ho tolerarà i per tant hi haurà un moment de trencament. Necessitem que la mobilització i la desobediència civil acompanyin, reforcin i estimulin els polítics, i d’altra banda hi ha un marge d’incertesa, fins a quin punt quan diuen que estan disposats a pagar el cost que calgui, encara no l’han pagat tot. Pot ser que ens trobem que les institucions autonòmiques estiguin totalment inutilitzades o tancades i que calguin nous mecanismes d’institucionalització i lideratge polític. El detall és molt difícil de dir, no m’atreveixo a parlar de dates ni de camins exactes.
—Un parell de preguntes més que potser us hi ajudaran. Sobre l’acte de Perpinyà, Ferran Garcia comenta que el vostre discurs va ser el més clar i el que es va entendre més. Demana si cal parlar clarament a la gent de la confrontació, del risc que representa i de la necessitat que hi hagi una confrontació.
—Sí. Les lliçons de la tardor del 2017 són molt útils per a tothom, i allò que ha vingut després. Hem d’entendre que Espanya no seu a negociar. Poden fer comèdia, però no seuen a negociar. No seuen a negociar amb una oferta que tingui a veure amb la nostra condició nacional i el nostre dret d’autodeterminació. En la mesura que no renunciem als nostres drets nacionals, no es pot no entrar en conflicte. El nostre moviment és pacífic i democràtic, però la resposta de l’estat espanyol no ho és. Aquestes variables crec que no canviaran. Això vol dir que si realment no renunciem a fer efectiva la República Catalana, ens trobarem amb moments en què s’haurà de pagar un cost molt alt i amb moments en què la situació serà d’alt risc. I això pot portar a la victòria o a la derrota. No hi ha res garantit. Crec que les propostes electorals han de ser sinceres amb això. Si s’escau que la majoria dels catalans pensen que els agradaria la independència però no estan disposats a pagar-ne el preu, en termes econòmics, benestar immediat… això té un cost difícil de mesurar, però és evident que en té. De moment ha estat exili, persecució política, paralització del país… en paguem un preu molt alt. Però vaja, si els catalans no volen pagar el preu, ho diran donant peu a uns o altres a les eleccions. Hem de saber-ho escoltar. A mi em sembla que la independència és imprescindible si volem sobreviure, i quan és una qüestió de supervivència el preu que s’està disposat a pagar és molt alt. Però ja entenc que altres persones, altres ciutadans perfectament responsables, poden pensar que no. És una cosa que hem de veure, però no podem oferir solucions màgiques. Si creiem en la independència, hem de ser sincers, hem de dir que no és gratis i que quan siguem molts també serà difícil. És evident que podem ser més, que som molts, i que afirmar que no som prou gent és l’única manera de ser-ne menys. En tot cas, no podem dir que la independència la farem quan siguem més i aleshores serà inevitable. Home, no. Inevitable no ho és. Costarà.
—Hi ha moltes contradiccions en aquest camí que assenyalen els subscriptors. Per exemple, Isabel Linares diu que hi ha un comportament agressiu dels Mossos contra els manifestants independentistes. El fet que la Generalitat actual presenti càrrecs contra gent que es manifesta a favor de la independència o a favor dels presos i dels exiliats. Aquesta contradicció com es resol? En concret, demana també si això ho comenteu amb el president Puigdemont i els membres actuals del govern.
—Em sembla que tenim moltes evidències que dins l’administració autonòmica hi ha una tensió molt evident. Hi ha por, hi ha xantatge i grups de pressió. Això dels Mossos… em sembla que no cal ser gaire expert per a veure que la persecució política ha tingut efecte. Hi ha gent en llocs de responsabilitat que no vol tenir complicacions i que vol continuar ocupant aquests llocs de responsabilitat al mateix temps. El que veiem és el resultat d’aquesta tensió. El que hem vist en el cos dels Mossos d’Esquadra és absolutament criticable. No és cap secret que a mi no m’agrada i quan tinc l’ocasió d’explicar-ho ho faig. Entenc per què passa, però crec que no està bé i que si els responsables polítics que ho veuen no ho comparteixen, si no ho poden resoldre han de plegar i si ho poden resoldre ho han de fer. No vull anar més enllà, he estat prou clara. Sobre si em comunico amb el govern autonòmic, no. Hi he tingut algun contacte personal ocasional, però no estic entorn de les persones que assessoren el govern. Amb el president Puigdemont i el conseller Comín sí que hi parlo i potser ells hi tenen més contacte.
—Vicent Garrido demana què penseu sobre l’actitud submisa del govern actual. Si només demana, demana i demana, i en canvi hauria de fer, fer i fer.
—El govern actual va sorgir de la convicció que era millor entrar de manera submisa que tornar a fer eleccions. Aquest és el pecat original d’aquest govern. Per tant, el comportament que veiem és aquest. És un govern en el qual hi ha dos partits que estan d’acord en totes les coses fonamentals però que es barallen com gat i gos. Si ens poséssim a mirar coses concretes, les diferències s’anul·larien. Però cadascú té el seu territori. Hi tinc molt poques esperances, però ja hi haurà eleccions. No m’agrada el comportament submís. Depèn del conseller, hi ha moments… El president Torra ha tingut moments de més encert i de menys. En la situació de la pandèmia tampoc no podem fer gaire crítica, era una situació extremadament complicada en què clarament les eines eren molt limitades. Em costa de valorar més enllà d’això.
—Dolors Soler diu que el 2017 vau dir que si la decisió era anar a les eleccions, podia passar qualsevol cosa menys la independència. El resultat ha estat desorientació, desavinences… La pregunta és si creieu que és possible encara una majoria important i sòlida de l’independentisme que ens faci avançar cap a la República?
—Possible sí, sens dubte. Ara, fins a quin punt les propostes polítiques seran prou atractives i convincents, això ja ho veurem. Hi ha un espai que hi serà segur a l’oferta electoral, ERC, que és molt sòlid, i un altre molt líquid que ja veurem què és. El que és evident és que l’independentisme no ha renunciat. No hi ha hagut cap proposta que no fos la República Catalana que sigui especialment atractiva pel vot que hi havia entorn de l’independentisme. La pregunta és fins a quin punt es pot atreure més vot. Potencialment sí, perquè hi ha molts demòcrates que van veient que estan en discussió els drets fonamentals i la democràcia si continuen vivint sota el jou d’Espanya, i després hi ha factors demogràfics que ens van a favor. D’una altra banda, molta gent que havia votat els comuns per motius ideològics, confio que hagin vist en què consistia l’oferta. Confio que aquí també hi hagi espai.
—Nel Mas diu què ens podeu dir als qui desconfiem que el procés pugui continuar portat per la mateixa gent que demana presó per a manifestants independentistes.
—’Procés’ és un terme que no m’agrada gens. Els lideratges polítics estan centrats en diverses dimensions. Ja he criticat la manca d’acció del govern. L’actuació aquesta que fan d’ofici els advocats dels Mossos no és una decisió explícita del govern, però el govern tampoc no la impedeix. Per tant, a mi això em sembla molt equivocat, perquè efectivament quan hi ha joves que s’han manifestat a favor de la llibertat dels presos polítics, que el govern dels partits d’aquests mateixos presos polítics actuï perseguint-los, això és gruixudet. Que això no es corregeixi demostra una gran impotència, més que afany de persecució. Crec que si és així, s’hauria d’expressar de manera més clara i implicaria certes renúncies. Dirigeixen una conselleria o una agència i que els teus subordinats vagin a la seva no és la millor manera de demostrar credibilitat.
—Hi ha un calaix de sastre amb preguntes de molts temes. Daniel Moller demana si el Consell per la República és una altra catxa? No s’ha creat la identitat digital, no s’han fet les votacions… Es van prometre unes coses que no existeixen.
—Potser vàrem ser massa optimistes anunciant unes coses que van més lentes del que ens hauria agradat. Però no és cap catxa. No participo en el dia a dia d’aquests temes, però segons les notícies que tinc és preparat i s’anunciarà aviat. També s’ha de reconèixer que el Consell per la República no funciona i no fa el servei polític que hauria de fer. Suposo que en part patim les dificultats polítiques que tenen a veure amb el govern anterior, les dificultats de suport, la dicotomia entre el lideratge del moviment d’alliberament nacional català i el lideratge de les opcions electorals. Aquí hi ha una tensió i no la podem evitar, perquè eleccions n’hi ha. Però això clarament dificulta la tasca del consell.
—Maria Lluís demana si amb aquests 80.000 inscrits no es pot considerar ja un fracàs.
—No, jo crec que encara no.
—Gerber van der Graaf demana per què encara no hem vist accions de resistència encapçalades pel Consell per la República. Creieu que algun dia començaran?
—Jo crec que les hem de veure. Si no les veiem, no tindrem República.
—Liderades pel Consell per la República?
—Sí.
—Hi ha una pregunta interessant del Jaume Singla que demana com és possible que hi hagi una ordre d’extradició contra vós, basada en el fet que vau ser la consellera d’Ensenyament, mentre la sentència del judici diu que la consellera d’Ensenyament era Dolors Bassa. Com reacciona la gent quan intenta explicar-ho?
—Surrealista. Però és que el comportament de les altres instruccions judicials espanyoles és surrealista. Aquest és el límit del surrealisme. Que no saben retallar i enganxar per a escriure una sentència. És així de tronat. A conseqüència d’això la meva ordre d’extradició és diferent que la del conseller Comín. Això no passa en cap país del món civilitzat. És tan surrealista que quan s’explica la gent no s’ho creu. És que gairebé no es creuen la mena de persecució a què estem sotmesos. Es pensen que exagerem i que Espanya és un bon país. Però vaja, el nivell del Suprem i el TC entre puro i puro i sessió de toros, clama al cel.
—Josep Joan Aguilera demana si heu pogut parlar amb els presos polítics. I si heu pogut parlar d’això amb la consellera Bassa.
—D’això en concret, no n’hem parlat encara. Sí que tenim un cert contacte, però hem de ser discrets. De fet, confio que ara serà més fàcil amb els companys que han estat a la presó. M’agradaria molt tenir una conversa més llarga i extensa amb la Dolors. Això és una confessió personal que no sé per què la faig aquí.
—Anna Francesca Monroy, demana què significa per a vós el concepte de servei públic.
—Ostres, quina pregunta més difícil i interessant. A veure, jo no m’he dedicat a la política fins que no he estat una persona molt gran. Però en canvi, sempre he pensat que la meva feina era un servei públic. Vaig ser professora d’universitat i després investigadora a l’Institut d’Anàlisi Econòmica i sempre m’he mirat la meva activitat professional com un servei públic. Amb coses que no eren gens polítiques de forma directa, però sempre he fet un gran esforç per a renovar les institucions universitàries i fer programes de doctorat més oberts i competitius. I sempre he cregut que amb això construíem el nostre país i el fèiem millor. Al mateix temps, també era una observadora i una apassionada de la política parlamentària i electoral, però no n’havia fet d’activa d’ençà que era molt jove, quan vaig estar a les organitzacions juvenils del PSUC. Per tant, vaig tornar a la política primer per casualitat i ara per força, per a entendre’ns. No em queixo, però vaig anar a parar al govern del president Puigdemont per casualitat, i ho vaig fer com un acte de patriotisme. No vaig tenir cap dubte i ho vaig fer pensant que anàvem a fer el referèndum i a fer la independència. I ara m’he trobat que sóc una exiliada i vull mantenir l’alçada, la bandera de la nostra lluita per la independència sigui on sigui. I per tant, el que calgui. Per això vaig dir que sí al president Puigdemont el 21-D, després vaig tenir un respir quan vaig tornar a la meva vida acadèmica, però quan em va demanar que anés a les llistes europees, també em va semblar que hi havia d’anar. I ara he tornat i crec que faig una tasca raonable i espero ser útil des del meu lloc al Parlament Europeu. Aquest és el meu únic horitzó. El nostre servei públic és la pertinença a una comunitat.
—Francesc Pladevall diu: en plena pandèmia, algun consell pel conseller Bargalló?
—Hi ha una gran discussió sobre l’escola i com s’ha d’enfocar això. Em sembla que seria arrogant per part meva donar consells concrets. Comparteixo la preocupació de molts i que aquests sis mesos sense escola han estat una patacada a la desigualtat. Això perjudica dramàticament les famílies amb més dificultats. També em preocupa molt l’efecte que la pandèmia i el fet de tenir nens a casa té sobre les carreres professionals de les dones. Hi ha dos grans retrocessos que es veuran després de la pandèmia. Un són les oportunitats que s’ofereixen als infants i al mateix temps el retrocés respecte de les oportunitats professionals de les dones.
—I l’última. Magda Pi demana quan us veieu tornant a Catalunya –suposo que vol dir al Principat, perquè ja vau anar a Perpinyà–, i com us imagineu aquest retorn.
—Depèn del dia. Jo tornaré. Això ja ho he decidit. Confio poder tornar amb llibertat i amb la República Catalana, però això no ho tinc garantit. Aleshores també haig de pensar en unes altres circumstàncies, i també hi estic disposada.
Elisenda Paluzie: ‘Les accions del Tsunami no fan ni pessigolles a l’estat’ 25 Jun 2020 3:50 PM (4 years ago)
Elisenda Paluzie, reelegida fa poc presidenta de l’ANC, ha estat la convidada del ‘Debat en confinament’ d’aquesta setmana. Els subscriptors de VilaWeb han enviat moltes preguntes per Twitter, per WhatsApp i per correu electrònic, que Vicent Partal ha mirat de resumir, tocant els punts principals. Li han preguntat sobre els objectius del nou secretariat nacional, la desunió dels partits independentistes, palesada ahir en la votació del suplicatori de Laura Borràs, i com es poden pressionar pensant en una estratègia unilateral, que l’ANC va introduir en el seu full de ruta.
—Les primeres preguntes tenen a veure amb el procés d’aquests dies. Francesc Fortian demana com penseu fer viable la independència i Emili Solans vol saber si interpreteu que els socis han votat per un canvi i per tant, si aquest mandat serà una mica diferents del dels darrers dos anys.
—Bé, pel reglament electoral que tenim a l’ANC, no ens presentem per equips i les candidatures són prohibides. S’escullen setanta-set membres al secretariat nacional, en aquest cas setanta-cinc, perquè queda un lloc per cobrir al Pirineu i a Catalunya Nord. Llavors, tots aquests secretaris són la direcció i prendran les decisions al llarg d’aquests dos anys, tal com ha fet el secretariat anterior. En aquest sentit, és evident que la persona de la presidència, que és una representació externa de l’ANC i trasllada les decisions internes a fora, és la mateixa, però també val a dir que és un secretariat molt renovat. Trenta-un secretaris repeteixen i quaranta-quatre són nous. Per tant, vindran amb energia i moltes ganes de fer coses noves. Penso que el secretariat anterior ha marcat unes línies estratègiques molt importants, en el sentit que molt aviat, l’octubre del 2018, ja vàrem reafirmar-nos en la unilateralitat com a via més realista per a aconseguir la independència. I això ho hem anat confirmant. I l’altra característica és que hem intentat de fer coses diferents, d’interpretar que en el procés d’independència, tal com el vàrem veure l’1-O, només amb mobilitzacions, no n’hi ha prou; que es juga una partida en clau de poder contra l’estat espanyol; i que cal afeblir els pilars que té aquest poder a Catalunya. D’aquí vénen campanyes com ‘Eines de País’ i ‘Consum Estratègic’. Continuem fent mobilitzacions, campanyes d’argumentari i pressions als partits polítics, però és evident que hem fet coses noves i que n’hem de continuar fent.
—Sobre el debat intern, hi ha diverses preguntes. Daniel Muller diu que el full de ruta parla de democràcia participativa i alguns creuen que ha arribat el moment que l’ANC faci un pas endavant, no exempt de riscos; i demana si es podria posar a consideració dels socis reformar els estatuts, amb la idea que l’ANC conformi una llista unitària que es presentés a les eleccions al parlament. Es podien reformar els estatuts i aquesta és una via factible?
—A veure, la modificació dels estatuts requereix dos terços dels socis en assemblea general. Ho vàrem fer l’any passat, i ningú no va presentar cap esmena ni ningú no ho va demanar. En canvi, en el darrer full de ruta, alguna territorial va presentar alguna esmena que defensava que nosaltres impulséssim una llista de país. Però aquesta esmena va ser rebutjada, no va arribar al 20% de suports dels socis. Ja sé que és recurrent en la història de l’ANC, que va sorgint periòdicament, sobretot quan els partits polítics ens ofereixen espectacles lamentables de divisió. Jo, sincerament, penso que són els incentius que tenen els partits polítics els que els fan actuar d’aquesta manera. I crec que la força que té l’ANC és que no té aquests incentius. Tots som voluntaris, podem tenir consideracions de poder i de vanitat personal, però no lluitem per càrrecs remunerats. Si nosaltres mateixos esdevinguéssim una candidatura, jo no estic segura que les coses que veiem en els partits polítics i que ens desagraden, no les reproduíssim. Per tant, crec que la força de l’ANC és ser assemblea, no estar vinculats als partits polítics i fer aquesta tasca de forma voluntària. Crec que això és el que ens dóna força i que puguem, en un moment determinat, representar alguns anhels de la base independentista i gràcies a la nostra acció condicionar aquells que es presenten per –sí– representar la ciutadania.
—Precisament des de Catalunya Nord, on encara falta nomenar un secretari nacional, es demana si tot el que ha passat darrerament –la participació dels nord-catalans amb l’organització del referèndum o l’acte de Perpinyà– si no seria el moment que l’ANC adoptàs una posició més decidida i la reivindicació política s’estengués també a Catalunya Nord.
—Doncs sí, hi estic absolutament d’acord. Especialment aquest darrer any hem treballat amb força amb la nostra participació molt intensa a la Universitat Catalana d’Estiu; passant per la participació de la manifestació de Perpinyà; la Fira d’Entitats; el fet que tractem la Catalunya Nord com una territorial més de l’ANC; hem reactivat la Confederació dels Països Catalans amb la Plataforma pel Dret de Decidir del País Valencià, hem col·laborat amb l’Assemblea Sobiranista de Mallorca; hem fet plenaris del secretariat a València per primera vegada a la història de l’ANC. Però tot això ha de créixer. A banda la Catalunya Nord, el pròxim punt a prémer són les Illes. En algun moment podríem considerar el fet que Mallorca estigués directament representada a l’ANC. És un bon moment per a reforçar els Països Catalans dins l’ANC.
—Durant les eleccions hi ha hagut alguna situació complicada arran del reglament electoral. Hi ha dues preguntes sobre Salvador Vergés, una persona que es va presentar com a candidat a vice-president. Fèlix Figueras demana què va passar i si vàreu intervenir a favor d’un dels dos candidats. I Oriol Izquierdo diu que sembla que a aquesta persona se li retreia haver estat membre de la Crida i que quina diferència hi veieu, si durant molts anys vau ser membre d’ERC.
—Aquesta persona efectivament es va presentant com a vice-president. I cal entendre com funcionen els plens del secretariat. Tothom pregunta, la presidència no presideix, és una més dels setanta-set, té els mateixos minuts i en tots els debats és normal que s’expressi o doni la seva opinió. En aquest cas concret hi va haver una altra persona que va preguntar per aquesta vinculació. Jo, d’una manera respectuosa, vaig voler saber, atès que aquesta candidatura exigia molta més pressió als partits de la que s’havia fet en el passat, com es conjuminava el fet que una persona de projecció pública que al gener va ser elegit coordinador de la Crida a la Garrotxa i a les eleccions municipals de Barcelona anant a les llistes de JxCat. És a dir, vaig demanar si això no podia generar cap problema en la figura de la vice-presidència. I ja està. Em va saber molt greu que plegués dilluns. De fet, va fer una bona intervenció, i creiem que hauria pogut aportar molt. Ens va agafar per sorpresa que plegués. Probablement hi ha influït que desconegués el funcionament intern del secretariat de l’ANC.
—Avui hi ha hagut una situació estranya, per dir-ho d’alguna manera, que ha estat la votació del suplicatori de Laura Borràs. Hi ha diverses preguntes i la resumeixo en una de Roser Ferrandis: què opina del que ha passat amb Laura Borràs i com pensa que l’ANC podria influir per a evitar aquesta mena d’espectacles en el futur?
—Ja vaig dir que creia que s’havia de votar que no. Aquest cas ens ha agafat en un moment en què estàvem absolutament centrats en el procés electoral, i crec que és lamentable i que la gent no pot entendre, que sigui tan difícil posar-se d’acord per una votació d’aquest mena. Al final ERC i la CUP no han votat i JxCat en contra. Era tan difícil posar-se d’acord? És molt difícil d’entendre. Comprenc que cada partit hauria gestionat un cas com aquest d’una manera diferent, que cada partit pot tenir els seus codis interns, però arribats al punt d’una votació d’un suplicatori perquè sigui jutjada per un Tribunal Suprem que exerceix una justícia venjativa, de part i que té l’objectiu d’escapçar el moviment independentista, cal actuar com un bloc. Independentment, reconec, que ERC i la CUP tenen arguments per a dir que JxCat havia d’haver gestionat el cas d’una altra manera, però això és absolutament secundari en el moment en què ens trobem en una votació. Lliurar una diputada a ser jutjada pel Suprem no és acceptable. No ho han fet, perquè no han votat, però no anar junts costa d’entendre. S’havia d’haver fet un esforç i no mostrar divisió contra l’agressió dels poders més profunds de l’estat.
—Hi ha preguntes que definiria com a desesperades. Clara Manté diu si creieu que resistirem els mesos vinents un escenari electoral en el qual aquestes picabaralles incomprensibles es repetiran. Ramon Martínez Sancho demana, fins i tot, si hi ha solució a la divisió en els partits independentistes.
—No és la primera vegada. Recordo que a l’època del 2014, allò que va acabar essent el procés participatiu del 9-N, també hi va haver molta divisió. Al final, d’alguna manera, la gent aconseguim que tot es posi a lloc i s’avanci. Això mateix va passar el 2015, o el 2016, quan no es va aprovar el pressupost i el full de ruta era qüestionat pertot arreu i va aparèixer la idea del RUI. Passa que aquesta vegada és més llarga. Fa més temps seguit que estem d’aquesta manera i lògicament això desanima la base independentista. És difícil de recuperar la confiança. La independència és possible quan veus el capteniment dels dirigents polítics. El mateix cas de la pèrdua d’escó del president Torra. Puc dir que des de l’ANC hem de mirar d’actuar en allò que és estratègic, intentar d’evitar les picabaralles menors i no entrar-hi, i al final els electors acabaran decidint. Tampoc no descarto que hi hagi resituacions del mapa polític independentista, que apareguin noves forces, que se’n reconfigurin algunes… No descarto res, perquè aquesta situació acabarà trobant una sortida.
—Respecte d’això, Baldo Oliva insisteix en la pregunta si l’ANC hauria de presentar-se a les eleccions o si hauria de prendre posició i donar suport obertament als partits independentistes que defensen la unilateralitat. I Roger Llorens introdueix un matís interessant. Diu: ‘En el supòsit que l’ANC doni suport a les candidatures que defensen la unilateralitat, això no vol dir posar-se en contra dels que presumiblement ja no defensaran la unilateralitat?’
—Sí. Així com en el full de ruta aquella esmena que defensava que impulséssim nosaltres una candidatura no va reeixir, sí que va sortir aprovat per àmplia majoria que en aquesta campanya electoral fem pressió perquè els partits polítics incloguin la unilateralitat, i que es reactivi si se supera el 50% del vot independentista a les eleccions al parlament. Per tant, això ho tenim al full de ruta i hi haurem de treballar. Mirar de pressionar-los perquè ho incloguin. I si al final no ho inclouen, ho haurem de dir.
—Montserrat Canela diu que l’ANC es proposa d’activar la via unilateral quan se superi el 50% dels vots al parlament. Però per una altra banda es constata que els partits han aparcat la independència. Posar com a condició que s’arribi a superar el 50% en unes eleccions al parlament no és posar-se en mans d’aquests mateixos partits que dieu que no volen ara la independència? Hi ha cap manera d’activar la via unilateral que no depengui dels partits polítics?
—Molt bona pregunta. Començo pel final. La via unilateral no s’ha de confondre amb la insurrecció. És a dir, la independència, en el cas de Catalunya, mentre tinguem un parlament en el qual votar partits independentistes, necessita una declaració d’independència parlamentària tenint una majoria democràtica. És a dir, en cas de no tenir res de tot això, si fóssim en una dictadura sense poder votar partits independentistes, doncs probablement la via de la independència seria insurreccional. Però, ara per ara, això no és prohibit i els podem votar. Hi pot haver una declaració d’independència per via parlamentària que és un dels mecanismes més habituals per a accedir a la independència. Llavors, evidentment, els necessitem. Necessitem una majoria parlamentària que declara la independència. Sobre el fet que els partits no hi estan disposats. Jo ho he dit clarament: ara mateix no hi ha una majoria al Parlament de Catalunya disposada a declarar la independència i fer-la efectiva. No hi és. I la introducció del 50% és un element que prepara molt millor per a una declaració d’independència que pugui ser efectiva. I que també pot generar un efecte imprevist en els partits, que acabin fent allò que crèiem que no farien. De fet, el referèndum, inicialment no era pas previst. Però es va generar una dinàmica que va acabar portant-hi. Per això penso que la superació del 50% del vot a les eleccions pot tenir aquest efecte. Si no se supera el 50% i no hi ha una resituació de forces polítiques ara, hi serà en el futur. A vegades les coses tenen un retard. El 2010 hi ha una sentència del TC. L’independentisme de base ja havia fet consultes populars, i el 2010 guanya CiU amb 60 escons, amb un programa que parlava de pacte fiscal. Però ja hi havia un xup-xup que va acabar apareixent al cap de dos anys.
—Hi ha qüestions que sempre són complicades, gairebé psicològiques. El to del país. Dues preguntes en aquest sentit. Anna Casacoberta pregunta com es pot fer pressió als partits polítics com anys enrere feia la Carme Forcadell al capdavant de l’Assemblea? Com es pot il·lusionar la gent perquè mantingui l’esperit de lluita? Núria Florència hi insisteix com a sòcia de l’Assemblea: com es pot pressionar els partits per a fer efectiva la DUI i fer efectiu l’1-O? Sembla que hi ha una part de la població independentista amb un to baix, de no acabar-se de creure que això seria possible ara.
—És complicat. Quant a la pressió als partits polítics, és complicat i sembla una evidència que aquests darrers dos anys i mig no ens n’hem sortit. Vam demanar que s’investís Puigdemont o eleccions, fins i tot vam fer una consulta als socis i es va prioritzar un govern efectiu i investir el president Torra. Després vam demanar la restitució dels consellers i no es va fer. Vam demanar que no es fessin pactes a les municipals amb el bloc del 155 i no ens en vam sortir. La pressió no ha estat eficaç. En aquest sentit, val a dir dues coses. Una, fer una reflexió en els moments previs. L’any 2012 és molt diferent de l’actual. En aquell moment hi havia determinats partits polítics, bàsicament CiU, que reaccionaven a la pressió perquè si no perdien els vots en benefici d’un altre partit. O que avançaven les eleccions el 2012 pensant que els portaria la majoria absoluta, que no va ser. Tot el que ha passat amb la repressió, el creixement de l’unionisme dur a Catalunya, ens ha dut a una situació en què és igual què facin, els hem de votar perquè si no hi haurà una situació pitjor. Aquest element que teníem de pressió en relació amb els vots s’ha perdut una mica, això s’ha de tenir en compte. En aquests dos anys de gestió de la repressió, l’empatia emocional amb els presos polítics ha condicionat moltíssim la base independentista. Hem provat coses de pressió als partits, ens hem arriscat molt. Quan vam impulsar Primàries, ens vam arriscar en el sentit que venien unes municipals i que si ens hem de creure que volem la independència, no pots tenir Barcelona en mans no independentistes. Vam impulsar Primàries amb la doble idea que en alguns llocs concrets podríem confirmar candidatures unitàries, però que no fossin candidatures de despatxos com va ser Junts pel Sí, sinó que recollissin aquesta força de la gent i participació ciutadana amb processos de primàries obertes a la ciutadania i amb la participació de desenes de milers de persones. No ens en vam sortir. A les Borges Blanques, hi va participar ERC i a l’Hospitalet JxCat va dir que hi participaria i en va acabar marxant. Va continuar Primàries com una quarta candidatura i l’ANC es va retirar perquè no podíem implicar-nos en una candidatura. Això també es va qüestionar perquè alguns ens deien que per què no anàvem fins al final. I altres, no havent-ho fet, ens retreuen que anéssim fins al final i haver finançat la campanya de Primàries a les municipals, que no és cert que ho féssim. Les candidatures que van decidir de continuar van haver de continuar soles. Va ser una prova que potser va arribar abans d’hora, potser no estava prou madur per a un procés d’aquesta mena. El cas és que no va reeixir i això ens ha condicionat una mica després. Altres coses que hem fet diferents, la primera vegada en la història de l’ANC que es fan manifestacions davant les seus dels partits és amb aquest secretariat: arran dels pactes municipals ens vam manifestar al carrer Calàbria davant la seu del PDECat i la d’ERC, que són porta per porta. I ens vam manifestar davant la Diputació de Barcelona per protestar pel pacte de JxCat amb el PSC. També és veritat que en aquestes concentracions tampoc no han vingut desenes de milers de persones, perquè anar a la negativa tampoc no motiva la gent. Això ho hem de tenir en compte. No tota la gent que diu a les xarxes socials que està indignada i que s’ha de fer alguna cosa acaba anant-hi. De tot això n’hem d’extreure una reflexió. Crec que hem de fer dues coses. Una, centrar-nos molt en la nostra acció com a ANC i en la mobilització i les campanyes que tornin a donar confiança a la gent. Campanyes d’apoderament ciutadà, de sobirania fiscal… com a l’època de les consultes. Moguem les coses per sota, com vam fer amb les consultes populars quan teníem tot aquell desori de l’estatut, esperant aquella sentència, el segon tripartit, Artur Mas que havia pactat les rebaixes de l’estatut amb el PSOE… Moguem les coses per sota, siguem forts per a fer coses. Pel que fa als partits, potser una pressió, una fiscalització més constant, més afinada i persistent, no tant una acció quan l’han feta grossa, sinó una cosa més gradual, potser també ens funcionarà. Són dues idees que hem tingut durant el debat electoral de l’ANC i potser quan tinguem una mica de temps, que no sé si en tindrem perquè quan vinguin les eleccions serà complicat, podríem tirar endavant tot això.
—Sobre actors nous que van apareixent, Lluís de Yzaguirre diu que l’ANC forma part de les entitats del Consell per la República. Com us imagineu que hauria de ser la col·laboració entre les entitats territorials de l’ANC i els consells locals de la República per tal de no duplicar funcions ni competir directament per iniciatives concretes?
—Hi ha un problema de definició. Sobre el Consell per la República, inicialment hauria tingut tot el sentit del món que aquesta representació de la República i el fil conductor de l’1-O fos el govern de tots a l’exili. El problema és que no hi va entrar tot l’exili. Per una banda, no hi ha la Marta Rovira ni la Meritxell Serret. Per una altra banda, això potser també hauria requerit que les figures no es barregessin amb les campanyes electorals a l’interior, i això tampoc no ha passat. La necessitat que té JxCat de la figura del president Puigdemont per a competir a les eleccions és tal que ho ha fet incompatible. La idea de fer com Tarradellas, de no ficar-se en la política interior, tampoc no funciona. Una segona funció que el Consell per la República ha de tenir i hi treballa és ser el lloc de trobada de tot l’independentisme per a trobar la unitat estratègica. El problema que ens trobem a l’ANC és que per configurar això el darrer any ens hem trobat en diverses taules i llocs. D’una banda, de tant en tant ens reuníem a la taula d’entitats i partits, amb els grups parlamentaris d’ERC, JxCat i la CUP, Òmnium i l’ANC. En canvi, al Consell per la República no hi era Òmnium ni la CUP, i ERC no amb les seves principals figures, que sí que eren a la taula de partits i entitats. L’ANC sí que hi era en la màxima representació en ambdós llocs. D’una altra banda, al Consell per la República hi ha partits més petits com Demòcrates, Poble Lliure, Acció per la República, la Crida… però passa que molts són de l’òrbita de JxCat. Que no em sembla malament que tinguem un organisme on hi hagi tots els partits polítics, siguin petits o grans, de l’independentisme. En qualsevol cas, això ho fa difícil. I ho he dit a les reunions, l’ideal seria que tinguéssim un sol òrgan on hi fóssim tots, hi discutíssim el que hi haguéssim de discutir i al final poguéssim treure’n, si no acords estratègics globals, com a mínim acords parcials per tirar endavant. Pel que fa als consells locals, el Consell per la República no hauria de ser una altra entitat de la societat civil. La funció ha de ser la de fer aquelles coses que es poden fer des de l’anomenat espai lliure, protegit perquè hi ha una seu a Brussel·les, i que no es poden fer des d’aquí per la repressió. I centrar-se molt en aquests elements determinats que s’han de bastir des d’un àmbit protegit i no com si fos una altra entitat de la societat civil, que fa campanyes com una altra entitat.
—Hi ha una pregunta de Maria Dolors Montagut, una reflexió llarga sobre tot allò que ha passat en aquest temps. Diu que hi ha una certa por de moure la gent a actes de desobediència civil no violenta, que és comprensible segurament després de tant empresonament, judici i repressió. Diu que cal determinació real, no solament idees boniques. Considera que el carrer està preparat, i pregunta si l’ANC té en compte, amb vista a les mobilitzacions, que molts han caigut en el parany de la classe política d’insistir que no som prou gent o que els nostres ens han enganyat.
—En relació amb la primera part de la pregunta, l’ANC ha treballat en un documental, en campanyes i ha fet algunes accions com aquella ocupació de la Comissió Europea. Algunes de més reeixides i algunes de no tant. Passa que les accions han de tenir un objectiu concret, i això és el més difícil de trobar. Per què la fas, l’acció de desobediència civil no violenta, i en quin context la fas? Vull fer una reflexió sobre el desencís amb les accions de desobediència civil no violenta del Tsunami a la tardor. Quin era l’objectiu? Perquè una acció de blocatge de frontera o d’ocupació pacífica de l’aeroport són operacions o accions de control de territori que necessàriament s’hauran de fer per defensar una declaració d’independència. La qüestió és que quan es fan soles, perquè s’han de fer, perquè a Hong Kong ho han fet i hem de reaccionar, quan són reactives a la sentència, però no van acompanyades de la resposta institucional, exactament què fas? Això crec que no es va explicar bé i a la gent li ha quedat una sensació estranya. Si només és un entrenament i una demostració de força que si volem podem fer-les, d’acord, però llavors no facis creure a la gent que perquè t’estiguis dos dies a la Jonquera els altres declararan la independència. Perquè m’hi vaig reunir i em van dir que no estaven preparats per a fer la independència ara. Aquestes accions les fas per pressionar l’estat espanyol i forçar una negociació? Doncs no s’ha entès res. A l’estat espanyol això no li fa ni pessigolles. Ni pessigolles. Aleshores, hem de parlar més clar a la ciutadania. Evidentment, potser si vols pressionar perquè hi hagi una declaració d’independència t’has de manifestar davant el parlament i quedar-t’hi cinc dies per fer-los pressió. Allò que facis ha de tenir un objectiu clar i definit. Al Tsunami, al final, aquell lema del ‘Sit and talk’ era tan tebi que només pel fet que es constitueixi una taula de diàleg alguns poden dir que ja es va aconseguir i la gent pot estar naturalment decebuda. El que l’ANC no farà ni vam fer és convocar la gent a determinades accions pensant-se que tindrà un resultat que no és real. No crec que s’hagi d’enganyar la ciutadania. A més, la ciutadania assumeix riscos. Si les fem com un entrenament, d’acord, però llavors la ciutadania assumeix riscos per entrenar-se.
—Hi ha un grapat de preguntes diverses. Antoni Gordó, des de la Pobla de Segur, demana sobre una intervenció en ple procés electoral que vau fer en què acusàveu tots els partits suposadament independentistes, dèieu, de no voler fer la independència en el moment actual. Demana que sigueu més explícita. Qui no vol fer la independència en el moment actual?
—En el debat es qüestionava per què havíem d’esperar que tinguessin el 50% dels vots al parlament i per què no es feia ara, que ens mobilitzéssim ara i s’aixequés la suspensió de la DUI. Vaig explicar quina és la situació real, i pensava molt en l’època de la sentència. Tots els grups parlamentaris independentistes van dir clarament que no s’estava en fase resolutiva. No vaig dir que no volguessin la independència, vaig dir que en aquell moment van dir que no podien. I quan dic tots són tots. Van dir que davant la sentència calia aconseguir de reactivar un cicle de mobilitzacions que fes que agaféssim una altra dinàmica. Va passar també que en la resposta institucional ni tan sols es van posar d’acord, o van tardar un mes a posar-se d’acord per votar una proposta de resolució al parlament. La resposta institucional va ser bastant lamentable. Després ja va venir Nadal, el gener, la inhabilitació del president Torra i la decisió que perdés l’escó, i poc després la pandèmia i una situació nova, que haurem de veure com gestionem amb la convivència amb el risc del virus.
—Hi ha algunes preguntes sobre l’Onze de Setembre. Àlex Rodríguez demana si no seria hora de celebrar el Primer d’Octubre en compte de l’Onze de Setembre.
—He somrigut amb aquesta proposta perquè jo també la vaig fer quan em van elegir presidenta, ara fa dos anys, però em vaig quedar sola. Tothom pensava que l’independentisme no pot renunciar a l’Onze de Setembre, que el carrer no es pot deixar sol aquell dia i que s’ha de continuar fent mobilització i reivindicació el Primer d’Octubre. Hem de conviure amb les dues dates i fer-les servir totes dues.
—També hi ha uns quants lectors que demanen quan sabrem com serà la mobilització de l’Onze de Setembre. Sabeu què fareu?
—Hem descartat els autocars i mobilitzacions de centenars de milers de persones juntes per no ser responsables d’un rebrot, però no hem descartat mobilització física descentralitzada. No puc avançar concretament de quina manera es farà. Puc confirmar, doncs, que hi haurà mobilització física, al marge que hi hagi alguna acció virtual. També ha anat malament fer les eleccions tan tard a causa de la pandèmia i això ha endarrerit la gestió.
—Rafael Macià diu si l’espoliació fiscal i econòmica és una raó essencial per a la independència, perquè ha desaparegut del debat?
—Totalment d’acord. Fa temps que no posem arguments econòmics sobre la taula, que no fem argumentaris i ho hem de reactivar. En el full de ruta tenim un apartat que diu tornar a fer campanya d’argumentari sobre la independència. I ara és un moment molt bo. Durant la darrera crisi del 2010, l’independentisme de base ho va saber aprofitar. Jo mateixa i molts altres fèiem moltes conferències sobre l’espoliació fiscal, es va publicar el llibre de Ramon Tremosa i Jordi Pons sobre l’espoliació fiscal… Ara és un moment molt bo per tornar-ho a recordar, per recordar que no tenim les eines per a resoldre aquesta crisi. Hem fet un estudi sobre perfils i es veu que la campanya de la por va fer efecte. Que hi ha molta gent que s’ha cregut que el procés ha tingut efectes negatius en l’àmbit econòmic. Desactivar això és important. La situació de la pandèmia ens ha de fer reduir la polarització i fer desaparèixer barreres amb campanyes socials com la que hem fet de repartir un milió de màscares a col·lectius vulnerables. L’Assemblea també ha de tenir aquest rol i fer costat a la gent que pateix.
—I Miquel Fuentes recorda una sentència recent del Tribunal Europeu de Drets Humans arran del boicot als productes israelians, en què el Tribunal d’Estrasburg diu que això forma part de la llibertat d’expressió. I contraposa aquesta sentència a l’actitud de l’estat espanyol respecte de la campanya del ‘Consum estratègic’.
—És una sentència importantíssima, és de la campanya pro-palestina BDS, en relació amb un ajuntament francès, que diu que el boicot actiu a productes israelians no és sancionable perquè preval la llibertat d’expressió . És importantíssima però no tindrà efecte directe, en aquest cas.
—Ara com en quin punt està?
—La campanya del ‘Consum estratègic’ és denunciada de dues maneres diferents. Ens van denunciar en un jutjat mercantil, vam perdre les cautelars i ens van tancar la web. Per altra banda, ens van denunciar a l’Autoritat Catalana de la Competència per interferència en la lliure competència i d’aquí se’n van derivar unes multes milionàries; a més la Comisión Nacional de la Competència de Madrid ha reclamat les competències a l’Autoritat Catalana –que depèn de la Generalitat– i ara ens trobem en un conflicte de competència que acabarà al Tribunal Constitucional. És una batalla judicial per terra, mar i aire i que té l’objectiu de tancar l’Assemblea. La sentència a què es referia la pregunta pot fer que guanyem a Estrasburg, però aquí ja sabem quin cas en fan. Hem fet una web nova que es diu ‘Prop de casa’, en què promocionant tots els productes locals. La ciutadania ja és intel·ligent i més enllà que tingui un prospecte saben què ha de fer. A la intel·ligència col·lectiva em remeto.
—Maria Lluïsa Soler diu si Elisenda Paluzie no es cansa. Quina és la recepta? Com ho hem de fer per no cansar-nos?
—Sortiu una mica de Twitter, allunyeu-vos del pim-pam-pum dels aparells dels partits polítics, procurem fer coses. Aquest país ha resistit coses molt dures i és aquí, continua existint. Centreu els esforços en allò que sabeu que fa avançar el procés de la independència i que és una acció concreta i eficaç. Això també ho aplico a l’Assemblea. També hem de mirar de fer això i distanciar-nos una mica de la baralla dels partits. I recuperar la convicció i la confiança de la gent. I la capacitat immensa que té aquest poble per a tirar endavant.
[VÍDEO] Marta Rovira respon a les preguntes dels subscriptors 17 Jun 2020 9:00 AM (4 years ago)
La secretària general d’ERC, Marta Rovira, ha estat la convidada al debat amb els subscriptors de VilaWeb. Rovira, exiliada a Suïssa d’ençà de fa dos anys, ha respost les preguntes de Vicent Partal i dels lectors en una nova sessió dels ‘Debats en confinament’.
Podeu recuperar el debat a la carta.
Com sempre, els subscriptors de VilaWeb poden enviar prèviament les preguntes que seran respostes durant la conversa. El debat serà moderat pel director de VilaWeb, Vicent Partal, que agruparà les preguntes per mirar de formular-ne tantes com es puguin encabir en el temps disponible.
El debat, com cada setmana, es farà de sis a set del vespre. I també com cada setmana, es podrà seguir en directe a VilaWeb, YouTube, Facebook i Twitter de manera simultània i després es podrà visualitzar a la carta.
‘Debats en confinament’ va sorgir de la necessitat de mantenir el contacte directe amb els subscriptors de VilaWeb, tal com s’hauria fet en els actes i les assemblees prevists durant aquests mesos i que, a causa de la pandèmia del coronavirus, va caldre cancel·lar. Amb tot i això, han estat una gran oportunitat de crear un format televisiu que VilaWeb ha decidit de continuar, passi què passi els mesos vinents i fins i tot quan sigui possible de recuperar el contacte directe.
[VÍDEO] Joan Canadell debat amb Vicent Partal i els lectors de VilaWeb 11 Jun 2020 7:00 AM (4 years ago)
El president de la Cambra de Comerç de Barcelona, Joan Canadell, és el protagonista del ‘Debat en confinament’ d’aquest vespre a VilaWeb. Canadell conversa amb el director del diari, Vicent Partal, i respon a les preguntes dels subscriptors. Canadell fa un any que presideix la Cambra de Comerç de Barcelona, després de guanyar les eleccions amb la candidatura Eines de País.
Podeu recuperar el debat a la carta.
Com sempre, els subscriptors de VilaWeb poden enviar prèviament les preguntes que seran respostes en el directe. El debat serà moderat pel director de VilaWeb, que agruparà les preguntes per mirar de formular-ne tantes com es puguin encabir en el temps disponible.
El debat, com cada setmana, es farà de sis a set del vespre. I també com cada setmana, es podrà seguir en directe a VilaWeb, YouTube, Facebook i Twitter de manera simultània i després es podrà visualitzar a la carta.
‘Debats des del confinament’ va sorgir de la necessitat de mantenir el contacte directe amb els subscriptors, tal com hauríem fet en els actes i les assemblees prevists durant aquests mesos i que, a causa de la pandèmia del coronavirus, ens vam trobar obligats a cancel·lar. Amb tot i això, han estat una gran oportunitat de crear un format televisiu que hem decidit de continuar, passi què passi els mesos vinents i fins i tot quan sigui possible de recuperar el contacte directe.
[VÍDEO] Jaume Padrós: ‘Està quantificat que la sanitat catalana necessita cinc mil milions més’ 4 Jun 2020 7:51 AM (4 years ago)
El president del Col·legi de Metges de Barcelona, el doctor Jaume Padrós, una de les cares més visibles durant la crisi del coronavirus, ha estat el convidat del ‘Debat en confinament’ d’aquesta setmana. Durant aquest debat, Padrós ha respost a les preguntes dels subscriptors de VilaWeb. Heus ací algunes de les declaracions més destacades del doctor Padrós:
‘Segons l’estudi fet pel professor López Casasnovas, catedràtic d’economia de la salut de la UPF, la sanitat catalana necessita cinc mil milions d’euros més.’
‘La gent anava a treballar sabent que el contagi era altíssim. La por va venir quan vam veure que el coronavirus també afectava gent sana i jove.’
‘Molta gent que ens ha aplaudit és molt possible que ara ens critiqui perquè la seva operació s’ha hagut d’ajornar. Demano que la gent tingui comprensió.’
‘Si no s’escolta les nostres propostes, hi haurà una rebel·lió de les bates blanques.’
‘El nostre sistema sanitari no està preparat per a un embat d’aquestes característiques. Això ha quedat demostrat amb aquesta pandèmia.’
‘La gestió de la crisi ha posat de manifest que aquesta vella idea d’Europa ha fracassat en molts aspectes perquè ha fet que cada país s’hagués d’espavilar pel seu compte. Necessitem respostes globals.’
‘S’ha de fer un debat serè sobre què ha passat a les residències, s’ha de fugir dels apriorismes ideològics.’
Podeu veure el debat complet ací:
Podeu tornar a mirar debats anteriors ací:
[VÍDEO] Salvador Macip conversa amb Vicent Partal: ‘El gran error va ser no tancar Madrid’
[VÍDEO] El raper Valtònyc debat amb Vicent Partal i els lectors de VilaWeb 27 May 2020 11:27 AM (4 years ago)
El raper Valtònyc, exiliat a Bèlgica, ha participat aquesta tarda al ‘Debat des del confinament’ de VilaWeb. El pròxim 9 de juny, el Tribunal d’Apel·lació de Gant resoldrà definitivament si n’accepta o no l’extradició que reclama l’estat espanyol.
Podeu recuperar el debat a la carta.
Valtònyc va ser detingut el 23 agost de 2012 per la policia espanyola, que l’acusava d”enaltiment del terrorisme, incitació a la violència i injúries a la corona’ per les lletres de les seves cançons. El 22 de febrer de 2017 fou condemnat a tres anys i mig de presó per l’Audiència espanyola, desfermant una gran campanya de solidaritat. El Tribunal Suprem va ratificar-ne la decisió el 20 de febrer de 2018. I ara fa justament dos anys, el 23 de maig de 2018, el dia abans d’entrar a la presó, es va saber que se n’havia anat per a evitar de ser empresonat.
Com sempre, els subscriptors de VilaWeb poden enviar prèviament les preguntes que seran respostes en el directe. El debat serà moderat pel director de VilaWeb, que agruparà les preguntes per mirar de formular-ne tantes com es puguin encabir en el temps disponible.
El debat, com cada setmana, es farà de sis a set del vespre. I també com cada setmana, es podrà seguir en directe a VilaWeb, YouTube, Facebook i Twitter de manera simultània i després es podrà visualitzar a la carta.
‘Debats des del confinament’ va sorgir de la necessitat de mantenir el contacte directe amb els subscriptors, tal com hauríem fet en els actes i les assemblees prevists durant aquests mesos i que, a causa de la pandèmia del coronavirus, ens vam trobar obligats a cancel·lar. Amb tot i això, han estat una gran oportunitat de crear un format televisiu que hem decidit de continuar, passi què passi els mesos vinents i fins i tot quan sigui possible de recuperar el contacte directe.
D’altres debats els podeu mirar de nou ací:
[VÍDEO] Salvador Macip conversa amb Vicent Partal: ‘El gran error va ser no tancar Madrid’
Carles Puigdemont: ‘S’ha d’anar més enllà de la política parlamentària per arribar fins al final’ 21 May 2020 11:26 AM (4 years ago)
El president Carles Puigdemont ha estat el protagonista del ‘Debat des del confinament’ d’aquesta setmana. Els subscriptors de VilaWeb han enviat més de cinc-centes preguntes per Twitter, per WhatsApp i per correu electrònic, que Vicent Partal ha intentat de resumir, tocant els punts principals. Totes les preguntes han estat enviades al president Puigdemont més tard perquè pugui sentir la veu de tots els subscriptors que havien volgut participar-hi. Al debat, en què hi ha hagut un problema tècnic de so en alguns moments pel qual demanem disculpes, hi ha participat també de Perpinyà estant l’escriptor Joan-Lluís Lluís. Aquesta és la transcripció del debat i, al final, el vídeo sencer.
—Bona vesprada, som als ‘Debats des del confinament’. Moltes gràcies, president Puigdemont, per haver acceptat aquest debat.
—Gràcies a vosaltres i per molts anys!
—Quan érem joves tots dos i coincidíem al Punt, havíem parlat molt de les possibilitats d’aquests mitjans nous. La veritat és que fa una mica de vertigen veure de què són capaços ara mateix.
—Si una cosa ens han ensenyat aquests anys és que no s’ha de tenir por de la potencialitat transformadora d’aquests canvis, que vam tenir la sort de viure i que VilaWeb va aprofitar gairebé des del primer moment
—President, hi ha moltes preguntes, però bé, Quico Bertrà fa la més curta i m’agradaria començar per aquesta: i ara, què fem, president?
—I ara què? Mai tan poques paraules conviden a una resposta tan llarga i intensa. Aquests mesos de confinament no hi ha res que s’hagi pausat, però sí que ens han permès un replà per a aprofitar i mirar amb perspectiva. Allò que els clàssics en deien una meditació ignasiana: preguntar-nos qui som, reconèixer-nos en allò que som o que volem ser, d’on venim… Clarament venim de l’1-O, de molt lluny, però sobretot de l’1-O. I també cap on volem anar? En aquestes tres preguntes hi ha tres respostes que no han canviat. Som persones que volem la independència de Catalunya, ras i curt; venim del gran assaig i gran intent d’obertura d’una escletxa a la paret espanyola que fou l’1-O, és a dir, venim d’una conquesta concreta i anem cap a la materialització d’una república que no s’ha materialitzat però que és el camí que volem recórrer. Això no ha canviat. I això no ho canviarà tampoc ni la crisi del coronavirus ni les circumstàncies conjunturals de la política catalana, tant la interna com la que ha d’actuar a Madrid o a Europa.
És cert, tanmateix, que l’acció política ha d’intentar ser coherent en aquestes respostes. Però si d’alguna cosa ha de servir aquesta aturada obligada, com he dit abans, és per a agafar perspectiva. Hi ha molta desorientació i desconcert, això no és pas nou, però sí que és cert què som en un tombant en allò que ha de ser el país. I una gran part de les respostes les hem de treballar en aquestes circumstàncies, en aquest nou paradigma que el virus ens ha plantat davant dels nassos amb una contundència que no esperàvem. I ho fem sobretot moguts pels efectes que la quarta revolució industrial té sobre la política, sobre les ideologies, sobre la governança democràtica, la funció de les institucions i el paper dels ciutadans. Aquest nou paradigma ens fa plantejar quin model de societat podem bastir, des de l’ensenyament a la salut. Hi ha una sèrie de coses que ens interpel·len sobre quina societat volem construir, i per això volem una república. Dit això, és evident que en l’exercici de la política cal donar respostes a preguntes com la d’ara què fem?
Del meu punt de vista, no hi ha cap sorpresa en el que passa ara. I ara què? és una pregunta que ens fem de fa temps amb el conjunt d’actors independentistes amb qui m’he pogut trobar. Tant se val quina és l’estratègia general que seguim, el que és clar és que al final, sigui a través d’una acció o una altra, sempre hi ha una paret. L’estat espanyol sempre té preparada una paret per a nosaltres. I el que vam aprendre l’octubre del 2017, el que vam acumular dels errors i febleses nostres i del nostre adversari, ho hem de posar en un lloc comú i d’aquí n’ha de sortir una estratègia compartida per fer front a l’i ara què de quan tornem a tenir una paret al davant. Aquesta és una reflexió que l’independentisme en general es fa i és conscient que és així. Les suposades dreceres que existien ja fa temps que no hi són. La drecera d’un diàleg de bona fe en què l’estat espanyol de manera generosa s’asseurà a discutir amb la part catalana l’exercici del dret d’autodeterminació, simplement perquè hi ha hagut un canvi de majories polítiques a Espanya o perquè hem fet el simpàtic, això és una fantasia, és un pensament màgic que no funcionarà. Sabem que d’una manera o una altra haurem de gestionar una confrontació democràtica amb l’estat i que ens haurem de preparar amb el coneixement adquirit durant aquests darrers dos anys i mig.
—M’agradaria matisar aquesta pregunta amb una altra de Pilar Soler, que vol saber si a vegades sentiu que la gent no és conscient de les dificultats que heu passat aquests anys i si teniu la sensació que la gent us demana massa coses.
—Aquests anys han estat difícils des d’un punt de vista personal. El problema que he tingut jo és que he d’intentar que no sembli que són difícils perquè m’ha tocat representar una institució i una legitimitat a l’exili. Vull recordar que l’estat espanyol va decidir unilateralment que jo havia deixat de ser president de la Generalitat, que el meu govern havia deixat de ser un govern i que el parlament havia deixa de ser un parlament. I nosaltres vam dir que això no ho acceptàvem i que ho contestàvem. I podem defensar que tots els mesos fins que va arribar el nomenament per part del parlament del nou president nosaltres hem mantingut la defensa, la continuïtat i la legitimitat de la institució. I per aconseguir això jo havia de fer uns grans esforços perquè no es notés tota la persecució judicial, policial, política, mediàtica de què he estat i sóc víctima. Perquè hi ha un interès superior a la comprensible melangia personal. Hi ha l’objectiu de preservar una institució. Això ha fet dissortadament que alguns de nosaltres desapareguéssim del radar de les víctimes de la repressió. Ningú no recorda que som persones que estem perseguides d’una manera molt abnegada per tots els aparells de l’estat. […] I, malgrat això se’ns exigeix que fem política com si fóssim a Catalunya. Ara sóc eurodiputat, però cada desplaçament fet durant aquests dos anys i mig ha estat un risc. I un d’aquests va suposar la meva detenció i empresonament. No he deixat de viatjar, i amb els recursos que he tingut i amb tota l’oposició creixent del govern espanyol i de vegades també dins de Catalunya. He fet tot el que he pogut fer per a mantenir la dignitat i la legitimitat de la institució. Som aquí per a denunciar una persecució ferotge i per a mantenir aquest fil roig que ens connecta a l’1-O en aquest ‘cap on anem?’ que feia a l’inici de la resposta.
—Hi ha una colla de preguntes sobre la Covid-19. Montserrat Vilarnau diu si tota aquesta situació de morts no és una raó encara més explícita per a fer la independència i si no és d’alguna manera una causa justa per a al·legar.
—Quan parlem de les raons per a la independència diem que la volem fer perquè efectivament som una nació i perquè hi tenim dret i sobretot perquè volem una república moderna i democràtica en què la prioritat siguin les persones i la construcció de la república es faci de baix cap a dalt. I això afecta temes tan sensibles com la salut i l’ensenyament o l’habitatge. És clar que una Catalunya independent hauria tingut unes eines molt més poderoses que no una regió autònoma. No és una opinió, és un fet. I encara afegiria: mirem quina gestió n’han fet molts països petits i mitjans, i quins resultats han obtingut. Amb unes eines i uns recursos a les nostres mans que no tenim hauríem tingut moltes més oportunitats de plantar cara a un desafiament com la crisi del coronavirus.
—Xavier Gómez expressa el seu desencant amb la manca de valors i honestedat, especialment del govern espanyol i en general també de la política en una situació tan dura com la que vivim.
—Sobre la manca de valors, em preocupa que hi hagi governs, no només a l’estat espanyol, que han aprofitat l’excusa del moment, de la crisi del coronavirus, per a dir a la gent que si vol que li garanteixin la seguretat i la salut ha de donar una part dels seus drets, de la seva privacitat i la seva identitat. És molt bèstia això que passa a Europa, la regressió en termes de drets fonamentals, que amb l’excusa del combat contra el virus cometen molts governs.
—Joan Arumí demana si veieu cap possibilitat d’un cop d’estat, si esteu alarmat per aquest creixement del feixisme que es veu a Madrid amb les mobilitzacions i la complicitat d’alguns aparells de l’estat.
—El temor d’un cop d’estat a Espanya… per a fer què? Perquè jo diria que el cop d’estat ja va triomfar, l’octubre del 2017. Hi va haver un senyor, que és l’hereu del franquisme, el rei d’Espanya, que a més pertany a una monarquia corrupta i sense cap prestigi a Europa, que es va posar al capdavant d’un cop d’estat. Un cop d’estat avalat pel poder judicial que va tenir la complicitat total d’una gran part de la classe política espanyola, econòmica i mediàtica. D’alguna manera seria redundar en alguns dels propòsits que podrien tenir els que pretenguessin de fer un cop d’estat. Què farien? Recentralització? Anul·larien les autonomies? Amenaçarien de detenir o detindrien dirigents polítics? Posarien límits a la llibertat d’expressió? Aquestes coses ja les anem tenint ara.
—Hi ha gent que expressa la decepció pel vostre silenci durant aquesta crisi. Jaume Grau diu que heu estat lluny durant la pandèmia, Luis Martínez Gárate diu que hi ha hagut una absència de crítica vostra durant l’estat d’alarma… Què hi responeu?
—He estat confinat i ja tenia al meu damunt un confinament. Les dificultats que ja tenia es van multiplicar. Però sobretot vaig pensar i ho vaig comentar amb el president Torra que en aquell moment gravíssim nosaltres havíem d’estar darrere d’ell, perquè tenim una responsabilitat enorme amb uns recursos escassíssims per a poder entomar una crisi com aquesta. Per això amb una altra gent que és a l’exili ens vam posar al servei cada dia de l’equip del president Torra per veure com podíem redreçar la situació i ajudar en el seu lideratge. Perquè el país en aquests moments mirava el seu president, sobretot en un moment en què el govern espanyol i l’autoritat única competent generava molt desconcert i caos. I em va semblar –i em sembla que no m’he equivocat– que introduir elements de distorsió o que podien ser utilitzats fàcilment, que és el que em passa sempre a mi i aquesta entrevista ja servirà també per a això, per a introduir un soroll que no hauria anat gens bé en la prioritat que teníem tots com a país, que era fer front al virus. No ha estat un silenci, jo he treballat molt cada dia amb l’equip del govern i amb les institucions de Catalunya, amb un seguit de batlles amb qui ens hem reunit cada dia, per veure com podíem ajudar. Vaig fer un missatge institucional i alguna intervenció més però creia i crec que el meu paper en aquests moments era estar al costat del president Torra permanentment.
—Vau dir fa poc en un mitjà basc que suspendre la declaració d’independència el 10 d’octubre havia estat un error. Ja ho havíeu dit alguna vegada abans, però per alguna raó ara ha cridat l’atenció i hi ha moltes preguntes en aquesta línia. Maria Soler i Anna Pola demanen si tot això ho explicareu al llibre, i m’agradaria que confirmàsseu quan apareixerà el llibre… Hi ha data?
—Sí, sortirà a final d’agost o començament de setembre si tot va bé. Té dos volums, i el segon sortirà més tard. És un llibre en què parlaré tant de la prèvia del 10 d’octubre com de després. No es pot entendre el 27 sense el que va passar el 10. I potser és casualitat que una part de la premsa i la política espanyola i alguna part de la política catalana no hagin tingut massa interès a parlar del dia 10. Jo hi tinc molt interès. Vull recordar una altra cosa sobre el llibre; una de les característiques especials que té és la metodologia com va ser fet. No és un llibre fet a posteriori, a conseqüència que jo m’he assegut al despatx i he començat a recuperar notes i records i a escriure-ho. És un llibre fet en temps real, que es va anar construint a mesura que anava exercint la presidència de la Generalitat, pràcticament des del primer dia. Hi havia un periodista, en Xevi Xirgo [director d’El Punt-Avui], que periòdicament, cada una, dues o tres setmanes, ens reuníem en privat, dinàvem, sopàvem i enregistrava la conversa, per a poder tenir les notes orals, el dietari oral durant la presidència de la Generalitat en uns moments que havien de ser molt transcendents. Dic això perquè quan algú ho llegeixi potser dirà: ‘Ostres, això no va anar ben bé així sinó que va anar d’una altra manera…’ I crec que és el valor que té, que és fet en temps real. Les gravacions hi són, degudament custodiades.
—Sobre el 10 d’octubre hi ha molts subscriptors que demanen aclariments. Sobre les pressions exteriors, Patrícia Penya demana si Donald Tusk va ser el causant d’això… Jaume Jordi Oliveres i Josep Alàs demanen per què no es diuen els noms de qui va pressionar. Montserrat Canela demana quina lliçó en vau extreure. N’hi ha que demanen si aquesta decisió la vau prendre sol, perquè al govern hi havia molta gent diversa. I hi ha crítiques, com la de Josep Martí Gurguí, que diu que allò va ser un error però que cada dia és més error. Joan Aguilera demana per què es va dir que seria tan fàcil passar de la llei a la llei. I Montse Xavi diu que si ja heu reconegut aquest error per què no dimitiu i faciliteu amb això un relleu de lideratge.
—Jo no vaig parlar directament amb Donald Tusk. Jo em vaig sentir interpel·lat per un missatge públic que ell em va adreçar però que formava part d’una cadena de peticions que rebíem diverses persones del govern també des de l’esfera diplomàtica, econòmica i mediàtica. Però el missatge de Tusk no hauria tingut efecte si a l’altra banda no hi hagués hagut una correspondència que em semblava veraç i fiable perquè no era només d’una font sinó de tres que hi havia una voluntat clara d’iniciar un procés de negociació o de diàleg amb Catalunya que pogués comportar una negociació. És a dir, que es partia del reconeixement que l’1-O havien canviat coses, que hi havia hagut un abans i un després, una clara manifestació del poble de Catalunya i que aquell camí només el podíem transitar si hi havia una voluntat de negociar sobre el que nosaltres havíem expressat. Hi havia resposta en aquest sentit, i em va semblar –i va ser una decisió que vaig consultar amb el govern i hi va haver opinions majoritàries en aquest sentit, tot i que no va ser unànime– que s’entenia que el nostre deure era que si hi havia una finestra d’oportunitat al diàleg i una petició dels poders europeus –i nosaltres volem ser una nació independent dins de la UE–, el més responsable era actuar amb la responsabilitat que el moment ens demanava. Perquè ja hi hauria temps per a veure si hauria estat un error, però calia deixar per a la història quin era el comportament de cadascú en aquests fets. Mai no ens podran retreure que no estiguéssim disposats a negociar per evitar la confrontació amb l’estat. Ara la fase d’intentar el diàleg i la bona fe amb l’estat espanyol ja l’hem superada. Ja no ens en refiarem mai més. Ja costa que compleixin els compromisos que tenen per escrit, com volen que ens en refiem després de l’experiència del 10 d’octubre? Els futurs Donald Tusk que ens demanin diàleg quan hi hagi un moment de confrontació abrupta els direm que per aquí ja hi vam passar i que amb qui han de parlar és amb l’estat espanyol, que nosaltres anirem tirant. Una cosa que el conjunt de l’independentisme hauria d’aprendre és que no ens podem enganyar, no hi ha voluntat ni possibilitat d’un pacte a les bones de l’estat espanyol amb Catalunya per a negociar l’exercici del dret d’autodeterminació. I el dia 10 això va quedar demostrat.
—Jaume Bentanachs demana si aquests europeus que van pressionar han après la lliçó? De la gent que va intentar de negociar, us n’arriba el reconeixement que realment han pres nota de l’actitud espanyola?
—En privat, entre molts dels polítics que he conegut i amb qui he parlat gairebé és unànime la idea que els catalans hem de votar i que Espanya s’ha equivocat. I parlo de dreta i esquerra. Des d’aquest punt de vista, crec que la carpeta catalana és diferent de la que hi havia abans l’1-O. En públic no han canviat el discurs. En tot cas, han canviat els actors. Hi ha gent nova a la Comissió, a les institucions europees, les preocupacions ara també són unes altres… i a l’estat espanyol, com que hi ha un govern d’esquerres que propugna el diàleg, alguns pensen que és un tema no resolt, però que ja es resoldrà perquè ara sí que hi ha un govern que escolta. Però en el fons no costa gaire que un polític informat entengui i accepti que això s’ha de resoldre votant i que el que ha fet l’estat espanyol és una salvatjada.
[En aquest moment s’incorpora a la conversa Joan-Lluís Lluís, des de Perpinyà]
—Incorporem ara Joan-Lluís Lluís per parlar tots tres sobre l’acte de Perpinyà del Consell de la República. Com va viure la societat nord-catalana aquest acte Joan-Lluís?
—Joan-Lluís Lluís: La societat catalana no és uniforme, és plural i es divideix en opinions plurals i fins i tot oposades. Sí que hi va haver com un pòsit general d’una gran acceptació de l’acte, cosa que no era gaire evident abans, perquè un acte d’aquestes dimensions a Perpinyà ningú no l’havia vist mai. Això tothom ho ha de recordar: la manifestació potser més gran, perquè no se sap, que precedeix la del 29 de febrer és la de l’any 1907 amb una revolta de vinyaters. Per tant, era una cosa completament inèdita a Perpinyà i això podia desembocar en problemes greus o grans de tota mena, però aquests problemes no es van produir i això, en si, ja era una victòria. És una mica com amb la Via Catalana del 2013, que l’èxit logístic seria un èxit polític i l’èxit logístic el vam tenir, amb l’excepció evidentment dels autocars i els cotxes que no van poder arribar, que això ens sap un greu infinit però era gairebé impossible d’encabir-hi tanta gent, a Perpinyà. I aquest èxit ens va ser reconegut després, de manera oficiosa evidentment, per la prefectura, per l’estat francès, que ens van felicitar, oficiosament repeteixo. Un alt oficial de la policia francesa va dir que havien estat tots absolutament meravellats i admirats de com havia anat tot. Però nosaltres ja ho sabíem que seria així, l’aspecte pacífic, festiu, disciplinat, familiar, agradable. I aquest mateix oficial va dir a una persona de la Delegació [del Consell de la República] i intento citar-ho tal com em va arribar, posant-hi les cometes i tot, ‘és que aquesta gent que va venir semblava que no fossin espanyols’. No sé exactament què volia dir, amb això, però ho va dir d’aquesta manera i crec que és una anècdota però té un punt bo perquè mostra que la percepció sobre què és Catalunya, sobre què són els catalans i sobre l’independentisme català pot haver canviat.
—Hi ha preguntes de molts subscriptors sobre l’acte del Consell per la República a Perpinyà; hem sentit també l’opinió de Joan-Lluís Lluís. Quin valor hi doneu vós, president? La xifra va superar de llarg la que els organitzadors pensaven…
—Hi dono un valor històric molt gran. Va ser un acte de retrobament i reconeixement a la feina que durant moltes dècades ha anat fent un grup de gent a Catalunya Nord. Sense aquesta feina, molt sovint ignorada i a vegades menystinguda i silenciada, no hauria estat possible aquest gran acte de Perpinyà. És així i em sap greu que algú pensi que això ja es dóna per descomptat. Necessitem mantenir els vincles amb Catalunya Nord, retroalimentar-nos. No pot ser un acte que surt bé un dia i ja no hi tornem més. Hem de restablir uns lligams perquè són molt útils per al futur. D’entrada va servir per a això, va ser un combustible molt útil a les dues bandes. En segon lloc, va servir també perquè la gent escèptica dins l’estat francès, veiés que passava alguna cosa que potser no encaixava en el marc que tenien abans sobre la qüestió catalana. No vol dir que necessàriament ho vegin bé. Dic senzillament que allò que potser els havien explicat ho han posat en qüestió o en crisi. Potser aquest és un fenomen al qual no hem parat gaire atenció o que ens hem cregut massa la propaganda, però és que això no és habitual, una demostració de força com aquesta no és gens habitual. En tercer lloc, voldria destacar el paper de les institucions nord-catalanes, totes van estar a l’altura i quedarà per a la historia el tracte dispensat, des de l’ajuntament o el departament cap a unes autoritats que veníem de l’exili. Això ens ha de reconfortar molt com a catalans. Hi ha molta feina a fer. Des d’aquest punt de vista poder tornar a casa, poder-ho fer acompanyats de tanta gent, en el pont del retrobament amb el lligam amb Catalunya Nord i amb una actitud institucional, des de l’ajuntament a la USAP, de tant nivell, vol dir moltes coses i emet un missatge molt poderós i també de confiança a la nostra gent. Malgrat les divisions i els motius per a estar decebuts i emprenyats, la gent hi és i té ganes de continuar. Aquella demostració de força va ser una de les grans fites que hem aconseguit aquests últims anys.
—Agraïm molt a Joan-Lluís Lluís haver aportat la visió des de Perpinyà. Si us sembla, ara continuarem fent preguntes al president Puigdemont més centrades en la situació al sud.
—I tant!
—Continuem, doncs. Dolors Soler demana quina és la millor solució per a deixar enrere la rèmora de CiU i l’autonomisme? Hi ha diversos subscriptors que pregunten per què encara sou al PDECat? Miquel Moll, per exemple: què passa amb la Crida? Joan Ortí diu que des de fora fa la sensació que l’independentisme i particularment el vostre espai està molt desconcertat. Cal fer foc nou? Jaume Sans, Joan Mollà, Oriol Roig aporten més visions sobre aquest tema. Encapçalaríeu un espai nou d’independents? Quin és el vostre pla de futur?
—U. És evident que tot aquest espai, des del PDECat fins la Crida i grups d’independents, necessita una articulació. Hi ha un gran consens transversal. Dos, molts pensem que en aquest espai no hi sobra ningú, més aviat hi falta gent. Tres, és un fet que per la pròpia vocació d’aquest espai és un espai complex, molt transversal i heterogeni. Per tant, tot allò que té de bo no pertànyer a un espai ortodox, organitzat de manera vertical, amb les estructures clàssiques d’organització política, té de dolent que representa una enorme complexitat. Crec sincerament que la política que ve serà així. Els projectes que avui poden aparèixer com a sòlids i verticals i funcionen com una mena d’exèrcit en què el capità general diu una cosa i l’últim soldat la compleix, són un model obsolet. Crec que en el futur en què apel·larem als nostres ciutadans a fer una república en què s’haurà de tenir un paper molt actiu de debat i decisió permanent, les organitzacions polítiques s’haurien d’adaptar a això, que vol dir noves formes de gestionar aquesta gran heterogeneïtat i diversitat. És molt complex això, també és cert, però crec que no hi ha cap més manera de fer-ho. Si haguéssim volgut fer un partit clàssic, amb el seu president, secretari general i politburó, ja estaria fet faria temps, però no hauria tingut la possibilitat de lligar aquest ampli espectre del món independentista. Què em preocupa a mi? Una rèmora seria qui té capacitat d’arrossegar-nos avall, però no és el PDECat qui ha frenat la política de fermesa davant del govern espanyol. No ha estat el PDECat qui ha investit Pedro Sánchez. No és una rèmora en aquest sentit. Qui s’ha mantingut ferm davant una manera clara en un intent d’abusar de l’estat d’alarma ha estat el PDECat, que s’ha plantat. No ha estat un obstacle per a mantenir aquesta posició. És veritat que hi ha una tradició de CiU, però no existeix CiU. Ni Unió ni Convergència, i les seves polítiques avui no les representa JxCat a Madrid. Crec que això és bastant clar. Ara, els dos mesos de confinament ens han alterat un calendari que teníem més o menys treballat per oferir ja un itinerari clar per a l’articulació de tot aquest espai en forma i organització d’aquest espai tan heterogeni que no deixarà de ser-ho per molt que hi hagi una forma d’organització nova.
—Però hi ha un embolic en la sopa de lletres, diu Lluís Martin. El Consell per la República, la Crida, JxCat… Quin pla hi ha, quin full de ruta, per a fer efectiva la república i la independència? Dèieu ara mateix que no és el PDECat qui ha frenat a Madrid, en al·lusió a ERC. Si ERC i JxCat no s’entenen, hi ha manera de tirar endavant?
—No he volgut fer al·lusió a ningú. No vull entrar en aquest joc. Ho he dit amb tota honestedat. Jo sóc del PDECat i el PDECat parla pels seus actes. El PDECat no ha fet Pedro Sánchez president del govern espanyol i això s’ha de dir també. Dit això, només ens en podem sortir si trobem unitat estratègica. Vaig escriure un llibret l’estiu passat on parlava de construir una direcció aliada. Que ens reconeguem com a parts aliades del conflicte i actuem amb el respecte i lleialtat degudes. En aquest respecte hi ha també el que representem cadascun de nosaltres, les nostres formacions, les nostres persones. No entrar en disputes per vots o hegemonies en el descrèdit dels teus aliats. Això passa per la màxima unitat possible. L’he defensada des d’abans de les eleccions del 21-D i no me’n cansaré. He rebut moltes crítiques per això, mofes i insults. No deixaré de pensar que l’única opció que tenim de guanyar l’estat espanyol és anar com més junts millor. És el primer pas que hem de fer. El ‘i ara què?’ tots ens l’hem plantejat. Respecto molt la idea legítima que tenen alguns de pensar que si a Espanya hi ha un govern de progrés del PSOE i Podem hi ha més opcions que amb un govern del PP, Ciutadans i Vox. Crec que no és així en termes de Catalunya. Hi ha més opcions en altres coses, és cert, però no en les qüestions de Catalunya. Un cop comprovat que tampoc serveix aquesta via, i potser ja som en aquesta comprovació, hem de dir ‘i ara, què fem?’. Dit d’una altra manera, si imaginem que ho fem tan bé i superem el 60% dels vots, i no ho estic proposant ara una xifra, imaginem que som el 65% dels vots, el problema seria el mateix. Què faríem aleshores? Què faríem amb l’eina que la gent ens posa a les mans, una majoria absolutíssima, una majoria social… El problema no és arribar a aquesta eina, el problema és què en faríem, d’aquesta eina. La resposta és molt clara avui, l’estat espanyol no s’asseuria a negociar l’autodeterminació de Catalunya. I per tant, hem de gestionar una confrontació intel·ligent amb l’estat.
—Quina és la vostra proposta, doncs? Què penseu que es pot fer?
—Aquest ‘ara què fem?’ ens concerneix a tots. Si en aquesta reflexió no hi ha una part de l’independentisme, no podrem ser independents. Ens necessitem a tots. A vegades ens permetem el luxe de prescindir de gent. Hi ha gent que diu coses a vegades que em molesta? Sí, però no n’hem de prescindir. Ens fem falta tots. Potser podríem deixar d’atacar-nos a nosaltres mateixos i hauríem d’atacar qui no vol que sobrevisquem com a nació. Potser hauríem de destinar les nostres energies i recursos a fer això. Si no ens reconeixem capaços d’anar junts, hem d’explicar a la gent que no serem independents. Qui vulgui la independència i faci un exercici d’honestedat intel·lectual i política, ha d’explicar com ho pensa fer sense unitat. Jo no puc dir ni explicar que sense unitat no hi haurà independència. No ho puc dir. Només puc dir que pot haver-hi independència si hi anem junts. No vol dir necessàriament que sigui una llista única, hi ha moltes maneres d’anar junts. I avui no hi anem.
—El pas de la llei a la llei no va funcionar. Si això no funciona, vau dir a Perpinyà, ‘preparem-nos’. Preparem-nos per a què? Preparem-nos per al carrer, per a una confrontació política? És possible avançar-ne res?
—Nosaltres al Consell per la República, quan preparàvem l’acte de Perpinyà, vam trobar que la síntesi del que anàvem a proposar era el ‘Preparem-nos’. Estem preparant el document que declina aquesta idea. El ‘Preparem-nos’ apel·la a posar en un pot comú les lliçons de l’octubre del 2017. Això no ho hem fet i ho hem de fer. Hi ha moltes coses a aprendre de les nostres pròpies forces i de les febleses de l’adversari, que potser no coneixem prou. ‘Preparem-nos’ bé perquè quan trobem la paret, que ara la coneixem amb detall –no com l’octubre del 17–, sapiguem com ho hem de fer per guanyar aquesta paret. ‘Preparem-nos’ per com podem fer front a les ofensives de l’estat en l’àmbit econòmic, financer, estratègic i ara precisament en aquests dies de confiament hem de pensar també la manera com hem pogut sobreviure i suportar-lo basant-nos en els nostres propis recursos. Què vol dir parar un país en un moment determinat? Quines conseqüències jurídiques, econòmiques i socials té? Quina paradiplomàcia hem de posar en marxa, perquè la diplomàcia pública i oficial no ens dóna per a gaire res més però en canvi hem de fer una feina que no havíem fet i que podem fer. Perquè puguem arribar al dia que superem la paret amb èxit, haurem hagut de treballar molts anys i mesos abans, ho haurem preparat adequadament. Estàvem preparats per al confinament? No, ens hem hagut de preparar. Doncs preparem-nos per a una eventualitat.
—Heu parlat ara, per exemple, d’aturar el país. Penseu, doncs que es necessiten eines que van més enllà de la política parlamentària per a aconseguir la independència?
—No he demanat d’aturar el país ara, Però rotundament sí, i tant, per descomptat.
—Sí que s’ha d’anar més enllà de la política parlamentaria?
—I tant! És que la política parlamentària i autonòmica tenen un recorregut cada vegada més petit i vigilat. Tampoc no podem demanar a les institucions autonòmiques ni tan sols allò que podíem demanar a les anteriors. Hem de ser conscients d’això. Si no, no podrem arribar fins al final. Necessitem societat civil, treballar al marge també de les institucions autonòmiques, Potser fora de Catalunya algunes coses, treballar també des de l’interior… El ‘preparem-nos’ és la comunió de totes aquestes estratègies. Hem d’anar per aquí. Cadascú en el seu àmbit, als consells locals i a escala internacional, que té una agenda que va més enllà de la simple acció del Parlament de Catalunya o l’acció del govern, que ens permet de reprendre el fil de l’octubre del 2017, que per mi és un fil que no s’ha trencat mai.
—L’hora que teníem pactada s’acaba. Sabem que ara teniu una reunió important, però permeteu-me una darrera pregunta: creieu encara que és possible la independència de Catalunya, que la podem aconseguir com a moviment polític en un futur pròxim? Teniu clares les condicions? Heu parlat de la unitat i de superar el marc de les institucions autonòmiques. Aquest és un objectiu factible i real?
—Rotundament, sí, entre altres coses perquè el procés d’independència ja va començar l’1-O del 2017 i no té marxa enrere. Pot tenir diverses velocitats, pujades i baixades. Però és que el procés d’independència ja ha començat i des d’aquest punt de vista no tenim cap més destinació que no sigui l’estat independent.
[VÍDEO] Debat especial sobre els 25 anys de VilaWeb i els nous projectes del diari 13 May 2020 11:06 AM (4 years ago)
En el debat d’aquest dijous, el director i l’editora de VilaWeb, Vicent Partal i Assumpció Maresma, entre d’altres persones que han passat pel diari, recorden els vint-i-cinc anys d’ençà que es va fundar. Podeu recuperar-lo a la carta.
Divendres, 15 de maig, VilaWeb celebra vint-i-cinc anys. Ara fa un quart de segle, vam ser un dels diaris pioners a Europa. El 1995 Assumpció Maresma, Vicent Partal i Joan Subirats el van començar creant la Infopista, un directori on agrupàvem totes les pàgines en català de la xarxa d’internet, aleshores incipient. Avui som una plataforma informativa multimèdia vint-i-quatre hores el dia, pionera també en la creació d’una comunitat de lectors i subscriptors que contribueixen al funcionament i al sosteniment econòmic del diari. Ja som el diari degà de la premsa digital a Europa.
Amb vora dinou mil subscriptors, ara ens preparem per a una renovació amb el projecte VilaWeb25, en la línia d’aprofundir el model de periodisme de qualitat, ampliant la perspectiva global de la informació i la relació de proximitat amb els lectors i subscriptors.
A més, per celebrar-ho volem repassar com hem arribat fins aquí i veure com ha evolucionat internet i el periodisme aquests anys. Per això, durant el cap de setmana, publicarem vídeos antics, de quan, per exemple, s’havia d’explicar com mirar vídeos en un ordinador o com instal·lar-se el correu electrònic al mòbil. També repassarem la història del diari, que ha marcat i acompanyat el desenvolupament d’internet a la xarxa i el periodisme dels Països Catalans, i publicarem un recull de fotografies curioses d’aquests vint-i-cinc anys d’història.
A més, divendres començarem una campanya per a demanar als lectors que ens expliqueu històries relacionades amb el diari enviant un correu a 25anys@vilaweb.cat o utilitzant el hastag #25AnysVilaWeb. D’aquesta manera volem completar la nostra història amb les experiències i vivències dels lectors i subscriptors, aquells que feu possible que hàgim arribat fins ací.
Durant tot aquest any celebrarem l’aniversari amb diverses activitats, com ara la publicació del llibre d’estil a Edicions de 1984, una exposició al Palau Robert de Barcelona sobre els canvis en el periodisme i el país aquests vint-i-cinc anys i un congrés internacional sobre periodisme digital. A causa de la crisi per la Covid-19, la major part d’aquests projectes han restat aturats, però es reactivaran tan aviat com sigui possible.